Opinió

Gimnàstica mental en una pissarra

Un equip de bàsquet sense un preparador físic no és un equip. I l'especialista a atendre i endreçar l'esperit del jugador? On és?

“Una final, si la jugues a casa, només la pots perdre. Una final a casa els aficionats ja l'han guanyat molt abans de jugar-la.” Efectivament, jugar-te un títol a partit únic com a local és generalment un mal negoci.

Parlem de bàsquet, i fixem-nos en l'historial de la copa que aquest cap de setmana passat va acabar a Barcelona. La del Sant Jordi va ser l'edició número 29 disputada en el format de final a vuit, i en totes només en dues ocasions el club de la ciutat organitzadora l'ha guanyat. El CAI Saragossa, en l'estrena del format el 1984, i el Baskonia, el 2002. A banda d'això, si gratem, tot just trobem quatre edicions comptant la d'enguany en què el club de casa ha pogut arribar a la final. “La maledicció de l'organitzador”, en diuen, sentència que no per reiterada (i pesada) perd el seu component devastador. En la final a quatre de l'Eurolliga, vigent des del 2002, només en tres ocasions –Barcelona 2003, Tel-Aviv 2004 i Atenes 2007– qui convidava va ser finalment el vencedor. Això és així, com també ho és que malgrat el que diuen els llibres no hi ha jugador que, interrogat sobre la qüestió, no asseguri voler jugar sempre a casa. Deixant de banda l'irrefrenable component masoquista de la condició humana, la raó freqüentment esgrimida és que, a casa, “els aficionats t'empenyen i t'ajuden a superar els mals moments”.

Preparar-se per a una fase final ni deu ser senzill ni tampoc deu ser agradable. No si l'ambició és guanyar-la. El “sortiu i gaudiu” és un bon conductor de contes a la vora del foc, però en partits sense retorn fa temps que ha quedat obsolet. En el bàsquet d'avui, en què tot està mil·limetrat, en què el que passa s'analitza i es treballa quirúrgicament amb l'objectiu confessat d'evitar “el màxim nombre de sorpreses”, el jugador prefereix jugar a casa tot i saber que difícilment resultarà campió. “Per no sentir-se sol” en els mals moments. No hi ha, diguem-ho clar, la confiança que la feina prèvia i les hores invertides en l'exercici físic i en el treball tàctic i tècnic eviti que hi hagi mals moments. S'admet, sense dir-ho, la incapacitat de crear només bons moments així com les condicions mentals pertinents perquè tot el que hagi d'afrontar el jugador siguin situacions agradables. O, acceptant que això és impossible perquè el rival també juga, es tolera la impossibilitat d'entrenar la gestió adequada dels moments d'eufòria. En un món de superhomes, la derrota és part essencial del joc.

La figura del preparador físic, de l'especialista a atendre i endreçar el cos del jugador, és des de fa anys indestriable del cos tècnic d'un equip. Un equip de bàsquet sense un preparador físic no és un equip. I l'especialista a atendre i endreçar l'esperit del jugador? On és?

Deia Dusko Ivanovic després de la semifinal perduda dissabte que el bàsquet és un esport mental, en què “decideix el cap” –amb allò que “el cansament no existeix” com un dels seus axiomes–. Ivanovic ha pres part ja en onze copes, n'ha guanyat quatre i una de les dues del grup dels equips amfitrions campions és seva. La frase que encapçala el text és de Svetislav Pesic. La recordava, a qui volia escoltar-lo, quatre anys després de guanyar l'Eurolliga del Sant Jordi amb el Barça. L'abril del 2007, moments abans de començar la final a quatre de la copa FIBA amb l'Akasvayu Girona. A Fontajau, concretament.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)