La Federació Espanyola de Bàsquet i el seu president fa uns anys que viuen en el món de l'elit irreal, dels triomfs i èxits de les seves seleccions, tant de les sèniors com de les de formació. Aquestes seleccions es nodreixen dels jugadors formats amb l'esforç dels clubs. I aquests clubs, que són els que donen sentit i contingut a l'activitat regular de la federació, estan completament abandonats. Ja fa molts anys que les lligues FEB han perdut categories (la LEB Bronze) i equips (de 50 a 31 en el conjunt de les LEB) per culpa de la crisi, però també per la falta d'atenció de què són objecte per part de la federació. Quedava molt bé presumir de la LEB quan hi jugaven el CAI i el Múrcia i entre tots dos posaven 12.000 espectadors als pavellons. És molt llaminer fer ostentació dels èxits internacionals dels millors equips de la Lliga Femenina, però aquests són moments puntuals. La realitat dels clubs FEB es mou entre la reducció pressupostària i els endarreriments en els pagaments en els casos més favorables, i els avals executats i la desaparició de clubs històrics en l'altre extrem. No tots els clubs estan mal gestionats. No tots estiren més el braç que la màniga. Però, en temps de crisi i amb les estructures de club sota mínims, tots agrairien un cop de mà.