Ahir a la tarda es van veure clares moltes de les raons per les quals el Real Madrid és líder de la lliga amb deu punts d'avantatge. I a la nit es va veure el Barça que és capaç superar l'atzar. Fins al punt que depèn d'ell mateix, és clar. A Guardiola i a tothom li agrada el Barça que sotmet els rivals amb un exercici d'estil, però al tècnic l'equip li roba el cor quan competeix com ho va fer ahir. Al límit, amb convicció, amb fe, amb una determinació commovedora. I amb la pilota, és clar. Però sobretot amb un esperit competitiu que li fa superar totes les dificultats. Totes. I ahir van ser moltes. I, a més, la plena consciència que serà molt difícil que el Madrid perdi punts, després del que va passar a la tarda a Vallecas. A pesar d'això, que saben que no hi tenen res a fer, que la distància de deu punts no és només pels errors propis que han admès, a pesar de tot, van competir contra l'Atlético com ho saben fer. Del primer a l'últim jugador. És impossible destacar-ne un més que un altre, admetent que Messi és un extraterrestre. I amb Guardiola intervenint per canviar el rumb del partit. I aconseguint-ho.

Va ser un partidàs. El Barça i l'Atlético són dos equips radicals. Un fa temps que ha abandonat les mitges tintes i no edifica res que no sigui amb la pilota, l'altre s'ha simplificat per ser un equip de defensa i contraatac. El Barça es reconeix en Guardiola i l'Atlético s'ha reconegut en Simeone. Pilota i brega. Radicalment van xocar sobre la gespa del Calderón. L'Atlético de Simeone juga al límit. Ja ho va avisar Guardiola: els equips s'acaben assemblant als seus entrenadors. Simeone ha revestit l'ADN del club amb la seva agressivitat. Disputa al límit cada pilota i ho fa al límit del reglament, una cosa que ja és habitual en els rivals del Barça. Dues de cada tres entrades dels jugadors de l'Atlético van ser de targeta. Pérez Lasa va fer càlculs i es va adonar que els locals acabarien amb mig equip expulsat si aplicava el reglament. És fàcil aplicar-lo en unes mans de Messi o d'Alexis i ensenyar-los targeta, però va ser selectiu amb les trompades dels jugadors de Simeone. Com ell quan era jugador, la consigna era que cap desequilibri d'un jugador del Barça amb la pilota havia de continuar com a jugada. Va trobar la complicitat de l'àrbitre. Els blaugrana eren conscients que no els quedava més remei que assumir-ho i sobreposar-se. Ho van fer. Van superar l'atzar.

També van superar la reacció de l'Atlético a la segona part, a partir d'un gol afortunat de Falcao. I el pas endavant de Simeone, que va entregar el seu equip al vertigen que caracteritza els partits entre els dos equips. El Barça va mostrar els seus millors atributs. Va voler jugar sense renunciar a competir amb la mateixa intensitat que el rival o més. Sostingut sobre aquest esperit i amb la intervenció tàctica de Guardiola, que va ordenar un 3-4-3 i canvis estratègics, l'equip va esperar el moment de Messi, que va fer un gol sublim, de campió, de líder. Guardiola diu que el Barça no guanyarà aquesta lliga. Però no la vol perdre. I amb això n'hi ha prou, perquè és el millor que té aquest equip.