Deu tenir Pep Guar­di­ola totes les raons del món per dub­tar sobre el seu futur. I mol­tes altres per no voler pre­ci­pi­tar-se en la decisió. Però no en té cap, de dubte, res­pecte al que més convé al club pel que fa a pla­ni­fi­cació fut­bolística. Sem­pre que la direc­tiva, és clar, esti­gui con­vençuda que el segell de l'actual entre­na­dor ha de tenir con­tinuïtat inde­pen­dent­ment de si és ell qui ocupa la ban­queta en els pròxims anys o si és algú altre. Una de les con­sig­nes que ha dei­xat clara a la secre­ta­ria tècnica ja des de fa temps és que la tem­po­rada que ve no calen grans fit­xat­ges; sim­ple­ment s'ha de con­ti­nuar con­fi­ant en els juga­dors actu­als i incor­po­rar-ne alguns del filial. Muni­esa, Bar­tra, Dos San­tos i Mon­toya, de fet, ja han estat asse­nya­lats, i Tello també s'està gua­nyant la con­fiança del tècnic. Guar­di­ola els ha vist créixer de ben a prop, pri­mer com a entre­na­dor del Barça B i després com a màxim res­pon­sa­ble del pri­mer equip. I una inter­pre­tació romàntica d'aquesta con­fiança cega en el plan­ter, pot­ser faria pen­sar que al tècnic de Sant­pe­dor encara li queda un últim any per aca­bar la seva obra. Una última tem­po­rada per com­plir amb aque­lla vella aspi­ració d'un Barça for­mat bàsica­ment per juga­dors de la casa. Amb la incor­po­ració de Cuenca ja són dotze els fut­bo­lis­tes for­mats a la Masia amb fitxa del pri­mer equip, però a par­tir de l'estiu vinent en serien alguns més. Ell mateix encara jugava quan Johan Cruyff va fra­cas­sar en l'intent de cons­truir un equip sobre la base de la lleva de lo Pelat: De la Peña, Cela­des, Vela­mazán, Roger Gar­cia, Moreno... Lla­vors, la falta de títols –i de paciència– el va con­duir a la porta de sor­tida. En aquest sen­tit, Pep ho ha tin­gut molt més fàcil que l'holandès, ja que no va començar de zero, sinó que ja es va tro­bar un grup con­so­li­dat de cracs de la casa –Messi, Xavi, Valdés, Puyol i Ini­esta, sobre­tot–, uns fut­bo­lis­tes únics als quals hi ha anat afe­gint els seus pro­pis des­co­bri­ments. Ara, a l'horitzó més pro­per, l'espera el clímax d'aquesta aposta pel plan­ter. Serà aquest repte prou con­sis­tent i moti­vant per convèncer-lo?

Deia Javi Cle­mente fa pocs dies que Leo Messi era juga­dor del plan­ter “entre come­tes”, perquè l'únic que havia fet el Barça era “fit­xar el millor nen de l'Argen­tina”. Dei­xant de banda que fins i tot l'Ath­le­tic pen­tina els plan­ters d'altres clubs menors del País Basc per fit­xar algu­nes de les joves pro­me­ses que després apun­ta­len el seu pri­mer equip, el que sí que ens recor­den les parau­les del tècnic basc és la com­ple­xi­tat de la feina feta en les cate­go­ries infe­ri­ors. No es tracta només d'un grup d'entre­na­dors assa­jant una manera de jugar ja des de ben­ja­mins ni d'una Masia on els nens puguin men­jar i dor­mir cada dia; també hi ha un impor­tantíssim tre­ball d'scou­ting, a Cata­lu­nya i a la resta del món, mol­tes vega­des de col·labo­ra­dors anònims com els que van des­co­brir Pedro o Bus­quets quan ja supera­ven els 17 anys i en teo­ria ja tenien bona part de la seva for­mació com­ple­tada. A banda de la pre­o­cu­pació lògica que genera el futur de Guar­di­ola, també val la pena pre­o­cu­par-se –i segur que Andoni Zubi­zar­reta i els seus aju­dants ho fan– per garan­tir que tot aquest equip de tècnics i obser­va­dors tre­ba­llin amb les màximes como­di­tats, per bus­car l'excel·lència, per triar el subs­ti­tut ade­quat d'Òscar Gar­cia al juve­nil A... Tan impor­tant gai­rebé com la con­tinuïtat de Guar­di­ola, perquè el futur està a les seves mans.