La federació espanyola de futbol ha allargat i embolicat de manera innecessària la decisió sobre la data i la seu de la final de la copa. Res sorprenent. Al contrari, era previsible si ens atenim a la interessada manera de dirigir aquest organisme. Ara ja sabem que serà el dia 25 de maig al Vicente Calderón. Era la proposta del Barça, després de la vergonyosa negativa del Real Madrid a cedir el seu estadi, que era l'opció preferida pels dos finalistes. Es parlarà, doncs, de victòria del Barça en aquesta decisió, tot i que el club blaugrana no va assistir a la reunió en què es va prendre. O potser per aquesta mesura de protesta, també es dirà. Em fa l'efecte que és més senzill: no va ser una decisió unipersonal, ni de cap comitè de composició reduïda. Van votar quasi quaranta persones, els integrants de la junta directiva, i segurament per això es va imposar el sentit comú. Entre el dia 20 i el 25, el 20 suposava una data provisional fins que se sabés si el Barça arribava a la final de la lliga de campions. El sentit comú deia que s'havia de fixar el 25 ara. Després, entre el Calderón (Madrid), la Cartuja (Sevilla) i Mestalla (València), es va imposar el lloc que és a la mateixa distància de Bilbao i de Barcelona i que té més capacitat. Sentit comú altre cop. No és el que hauria volgut l'Athletic. Però no es tractava que algú tingués més raó, sinó de prendre una decisió equilibrada. No hauria calgut tot el lamentable trajecte que ha dut finalment a aquest desenllaç.

El conflicte d'interessos, però, és sempre el teló de fons de l'activitat de la federació que presideix Villar. És el problema de fons. Ara tornem a discutir sobre els arbitratges, sobre la influència que tenen en la competició, sobre la tendenciosa falta de criteri a l'hora de sancionar comportaments. De totes aquestes qüestions se'n pot fer de més i de menys. I precisament per això són discussions que no acaben portant mai enlloc. Demanant més equanimitat en la composició dels comitès i quins són els criteris sancionadors, el Barça ha intentat indirectament posar en evidència el problema fons. Que no és cap altre que la mateixa naturalesa de la federació espanyola. En lloc de ser un organisme que organitza i regula la competició, i per tant imparcial, és un reducte de poder que l'exerceix a la carta. Així s'ha perpetuat Villar en el poder. El Barça va obtenir neutralitat arbitral quan Laporta va donar suport a Villar en les eleccions en què es presentava el candidat de Florentino Pérez, Gerardo González. Ara Villar ha estat reelegit sense rival. I els arbitratges han perdut aquesta neutralitat. El més greu és que el preu de la parcialitat de la federació és el nucli del sistema. No és, com diuen alguns, que qui no plora no mama. Si fos això, la competició seria a veure qui plora més (el Madrid de Mourinho també guanyaria). És que la neutralitat de la competició té un preu. I el posa qui l'organitza i la regula. No passa a cap altre lloc del món.