El Barça agraït a Europa i Europa agraït al Barça. I a Messi, és clar. Aquest argentí format a Catalunya que juga a Europa i sedueix el món. I que no se sap realment de quina galàxia ve. El Barça havia fet a Alemanya la feina grossa per superar els vuitens de final i ahir es va regalar un partit que necessitava feia dies. Europa ho va contemplar admirada.

Com canvien els temps. També a vegades per bé. Ara resulta que perquè el Barça tingui un partit plàcid l'ha d'anar a buscar en la tornada dels vuitens de final de la lliga de campions. Solia ser la cita en què havia de donar el millor d'ell mateix per resoldre una eliminatòria que solia quedar incerta en el partit d'anada, en resultat i en sensacions. Va passar amb l'Olympique de Lió, una mica menys amb l'Stuttgart i una mica més amb l'Arsenal. L'equip va agrair ahir el retorn a la competició europea. Li convenia, potser també a tot el barcelonisme, airejar-se una mica de la toxicitat de la lliga espanyola. A Europa es respira un altre aire. Hi ha enfrontaments esportius, no confrontació per terra, mar i aire. I les regles de joc són clares i s'apliquen tenint en compte la situació. La mostra més clara va ser la targeta que l'àrbitre va mostrar a Rolfes en el minut 11. Va ser la primera entrada fora de to i va servir per establir el nivell del llistó de la tolerància. Res a veure, és clar, amb el que es troba el Barça a la lliga, en què els arbitratges avalen propostes tan violentes com la de l'Atlético de Madrid.

De sobte, doncs, el Barça es va trobar que tenia un partit en què es tractava de jugar a futbol. Res d'escalar muntanyes, de desafiar dificultats sobrevingudes, de sobreposar-se a l'intervencionisme dels àrbitres. Jugar a futbol en condicions normals. Res més. Com si això fos poc. És el que ha de ser. Hi havia ganes d'un partit així. Tothom en tenia ganes. Però un més que els altres. Sí, Messi. Aquest fenomen que vol jugar sempre. En qualsevol època de l'any, en les condicions que sigui, contra tots els rivals, i també els partits tòxics. I dissabte s'havia perdut el partit contra l'Sporting. Tòxic com pocs, però que ell el va patir més perquè era a la grada. Ahir va satisfer les ganes que s'havia hagut d'aguantar. Els alemanys el van patir.

El Barça no va haver de fer el millor partit que pot fer per esquarterar el Bayer. Aquest és el missatge implícit de la golejada. Compte amb el Barça. Sobretot si del que es tracta és de jugar a futbol. Que és del que s'hauria de tractar, és clar. Guardiola va plantejar el partit buscant més el control que el primer gol, el domini més que la velocitat. L'equip va jugar la major part del temps dins el camp del Bayer i li va fer els dos primers gols aprofitant els espais que va deixar quan va sortir de la cova. Tot i ser alemanys, es van donar per vençuts. No sabien per on agafar el Barça. I ja no diguem Messi. Dutt va enviar els seus homes a buscar la porteria de Valdés i allò va ser una massacre a la porteria de Leno. Tello es va afegir a la festa de Messi. Tant com la golejada, el millor va ser poder respirar aire pur. Per quan torni la toxicitat. Que tornarà. Però també tornarà Europa.