Regava la flor cada matí amb l'esperança que l'aigua no s'acabaria mai.

Sap que és a punt de dir allò que no hauria de dir, però ho etziba perquè de qualsevol manera res no quedarà, ja que, més d'hora que tard, algú altre la dirà més grossa. I qui l'interpel·la li dóna corda. “Premeditadament, diu?”

No es pot expressar tot el que un pensa, perquè una cosa és el món que entre tots inventem i una altra el món real. El jugador diu que l'àrbitre l'ha expulsat perquè així ho havia decidit abans que la pilota anés d'un costat a l'altre, i el personal es posa les mans al cap. S'ha de posar les mans al cap. Ai las! El món és la conjura dels descreguts, però de la honestedat de les persones no es pot dubtar. Cap jugador vol fer mal al contrari, cap àrbitre vol expulsar un jugador, però hi ha contraris que marxen en llitera i jugadors que no acaben els partits. És absolutament normal que un àrbitre xiuli premeditadament. Qui se'n sorprèn? La premeditació no existeix en el món dels jocs, i el futbol va deixar de ser un joc l'endemà de jugar-se el primer partit. El maniqueisme és la llei de la gravetat en l'esfera pública i quan algú trenca la llei d'or el cor exclama a l'uníson. Importa tot del futbol, menys el que passa dins el terreny de joc. Fa temps que roda així, la pilota. Les futilitats són exacerbades fins a fer-ne debats cabdals, amb la inconfessable creença que qui fotesa proclama any empeny.

L'esperança persistia, però l'aigua sempre li mancava.

El castell en el que vivim és fenomenalment fràgil, transparent i escindit. I l'esport és una ximpleria que entre tots necessitem empobrir més. L'esport de la tele, el que tots posseïm i mai practiquem: jo sóc reserva, tu ets entrenador, ell és president, nosaltres som aficionats, vosaltres sou rivals i ells són davanters centres. I ningú no és figurant. Passa en l'esport i passa en la política, els dos monstres que encara creiem dominar. Els noticiaris són un festival de l'humor, perquè plorar és de covards, però la comoditat que ens procuren no la canviem per res. El gran teatre de la vida és el gran teatre de la mentida, una farsa sustentada en l'acord tàcit que l'honestedat de la persona, tot i ser la més gran de les fal·làcies, és intocable. Indubtable. L'àrbitre no pot premeditar, el polític no pot fer trampes, l'empresari no pot robar i el món no pot mentir. No, perquè l'ésser humà és naturalment honest, bo, virtuós. Rousseau va néixer extemporani i desplaçat, i la mentida que ens governa és el seu fill més ufanós.

Piqué denuncia premeditació? És obligat i necessari posar-se les mans al cap. Putin fa martingales amb els vots? És obligat i necessari posar-se les mans al cap. El saqueig de la institució és total? És obligat i necessari posar-se les mans al cap. L'exercici col·lectiu de la queixa buida i falsa ens agermana, i l'escàndol estèril ens realitza en l'esfera pública. I, mentrestant, deixem que el món real se'ns escoli inert entre les mans. Deixem que el cacic acompanyi la iaia a votar, que el vell alcalde visqui plàcidament en el passat després de deixar el poble legalment endeutat pels segles dels segles i que el banquer es jubili als 50 anys amb bonificacions milionàries fiscalment paradisíaques.

Llevem-nos cada matí a regar la flor i després, vestits, nets i polits, posem-nos les mans al cap mentre morim plàcidament i lenta.