Darryl Middleton, un model de dignitat
Antoine Walker, campió de l'NBA el 2006 amb Shaquille O'Neal, Dwyane Wade i els Miami Heat, ha passat de tenir un salari multimilionari a sobreviure amb 19.000 dòlars que li paga un equip de la lliga de desenvolupament (NBDL) –una mena de borsa de treball dels equips de l'NBA– en què ni tan sols és titular. I ha hagut d'empenyorar fins i tot l'anell de campió. Allen Iverson, MVP (2001) i quatre cops màxim anotador de l'NBA, en què va jugar 14 temporades, està arruïnat després d'haver dilapidat 150 milions de dòlars... només en salaris! I després de fer el préssec fa un any al Besiktas, l'exestrella dels Sixers no té lloc en cap equip no ja de l'NBA sinó del món. Ni en cap equip, ni per cap caler. Un nivell de vida desenfrenat, deutes, casinos, inversions fracassades per no haver-se'n cuidat, aprofitats disfressats d'amics... formen part del currículum comú d'aquests dos grandíssims jugadors i de la majoria dels que han seguit el mateix declivi moral i personal per fer-nos veure a tots plegats que res no és per sempre i que l'ascensor social, que tant costa d'agafar per pujar, fa viatges de baixada més sovint del que ens pensem. Als Estats Units s'ha fet públic un estudi que xifra en un 60% els exjugadors de l'NBA que, cinc anys després d'haver-se retirat, estan arruïnats.
Walker i Iverson tenen 35 anys i 36, respectivament. Deu menys que Darryl Middleton. Un jugador impecable en la vida professional que només ha de decidir que vol jugar un any més per tenir propostes. Guanya –lògicament– una misèria en comparació amb els seus salaris al Barça i al Panathinaikòs que, al seu torn, no tenen res a veure amb els sous de les estrelles NBA. Això, quan cobra, que no és cada mes. Malgrat tot, quan seria molt fàcil deixar-ho estar o com a mínim deixar-se anar, acaba de ser MVP de la jornada de la LEB Or, una de les deu millors lligues d'Europa. Però Middleton també és singular en la vida personal. Quan es retiri –i l'únic pronòstic que es pot fer és que cada any queda un any menys– passaran cinc anys i tindrà la vida tan encarrilada com ara. Perquè, per nord-americà que sigui –com Walker o Iverson–, el que compta no és l'origen sinó la persona.