El comportament infantil no té intrínsecament cap inconvenient. Si més no, quan queda circumscrit als infants. Però quan és un adult el que es comporta com una criatura, pot ser un problema. I com més responsabilitat té aquest adult, més gros serà. Amb Mourinho no hi ha terme mitjà. Com amb les nens, sobretot els malcriats. Guanyo, (faig veure que) em porto bé. No guanyo, faig rebequeries. Ara toquen les rebequeries. I el seu president les hi consent. Si un dia Florentino Pérez va dir que es va penedir d'haver malcriat les seves figures galàctiques i per això va plegar de president, en aquesta segona etapa potser haurà d'acabar reconeixent que ha malcriat el seu entrenador i vés a saber si haurà de tornar a agafar la porta. Tots dos estan portant la situació a uns límits tan extrems, a una tensió latent tan potent, a un equilibri nerviós tan fràgil, que si el Madrid no guanya un títol la desfeta pot ser espectacular. I perdre una lliga en què s'han tingut deu punts d'avantatge pot ser molta gasolina addicional a l'incendi que es produirà. En calent el portuguès va reaccionar amb histerisme, però en fred continua tibant la corda amb la decisió de no comparèixer tampoc ahir davant la premsa.

La maquinària ideològica del club, però, s'ha tornat a posar en marxa per abonar la tesi de la conxorxa arbitral. Un discurs tan delirant que, de moment, no l'han pogut assumir ni els mitjans de propaganda madridista. Sí que ho ha fet el responsable de la secretaria tècnica, Miguel Pardeza, que ha estat capaç de dir una cosa com aquesta: “Volem lluitar en igualtat de condicions, ens preocupa la disparitat de criteris dels àrbitres.” Els ocells disparant a les escopetes, que deia aquell. Però a una institució com Alfredo di Stéfano també li han fet escriure coses delirants a la seva columna al diari Marca, amb el títol No robaràs: “Com s'explica que jurídicament sembla que l'equip blanc està sotmès? Sí, subjecte a regles que en lloc de futbol parlen de donacions... Article 1: El Real Madrid està obligat a donar el títol de lliga, i els que facin falta, al Barcelona, o en el seu defecte, al que vingui darrere.” Ja qualificaran vostès mateixos el que diuen o han fet dir a Pardeza i Di Stéfano. En la bogeria d'el món contra mi, Mourinho està arrossegant molta gent, alguna molt important, a jugar-se el seu prestigi per ell. Jugant-se'l al resultadisme del portuguès. Al caràcter infantil del portuguès. A aquesta barreja de malvat, macarra i covard que és Mourinho. De moment, el comitè de competició continua abonant el seu deliri. Veurem els àrbitres. Si l'únic que pretén és pressionar-los més (a part de desviar l'atenció sobre ell mateix), els posa en un compromís molt gros. Encara han de fer més? Que no li passi com amb els mals desodorants, que t'abandonen. Després quedaria despullat davant el futbol, que és el que li fa pànic de veritat. I qui diu futbol diu Guardiola i el Barça. Plora, maco, plora.