La crucifixió de Jesucrist té una força superior des d'un punt de vista purament visual, estètic, i encara més si es té compte el contingut religiós. Encara que la Setmana Santa s'hagi convertit en els últims temps en una pausa en el calendari laboral, d'alguna manera per als que encara tenen un cert respecte per la cultura cristiana, des de la militància religiosa o no, és la setmana de la crucifixió, mort i resurrecció de Jesucrist. Segurament n'hi ha més. Però, així de memòria, tinc presents dos personatges del món de l'esport que no han tingut cap recança de comparar-se amb Jesucrist. I que ho han fet en relació amb l'evocadora escena de la crucifixió. Una vegada ja fa anys va ser el llavors president del Barça, Josep Lluís Núñez. En un dels seus moments àlgids d'enfrontament amb l'entorn, es va presentar davant la premsa per fer saber a tothom que “també van crucificar Jesucrist”. El “també”, òbviament, venia al cas perquè era ell el que es presentava davant tothom com “crucificat” per les crítiques, al seu parer totalment injustes. No ho discutirem, ara. I menys sobre una frase que retratava cruelment, a desgrat seu, la megalomania i la paranoia del personatge.

L'altre que recordo és molt recent. És José Mourinho. “Tampoc Jesucrist queia simpàtic a tothom; imagina't jo”, va dir fent gala de la seva humilitat. Era el juny del 2010, quan acabava de confirmar-se el seu fitxatge com a tècnic del Real Madrid. El sentiment d'incomprensió sempre sembla que es mostra en proporció directa a la megalomania de l'incomprès.

L'últim cas en què algú ha recorregut a Jesucrist per il·lustrar la incomprensió que el tortura és el de Javier Clemente. La seva frase: “Aquests dies m'ha jutjat i m'ha crucificat tot Espanya. Deu ser perquè és Setmana Santa. I si a Jesucrist el van crucificar sense judici, com no ho han de fer amb mi.” Últimament Clemente és més notícia per les seves declaracions que per la seva feina. Perdó, això és incorrecte. Hauria de retirar aquest “últimament”. Ja fa anys i anys que el tècnic de Barakaldo no és notícia pels seus èxits futbolístics. Però ni això és el més important, perquè l'èxit no ho és tot. Les seves receptes futbolístiques fa temps que no funcionen. Se li suposa una certa capacitat de treure rendiment dels equips que dirigeix, però ja fa molt temps que no s'ha estabilitzat en cap club. I les trajectòries no solen enganyar. Això sí, el seu ego es manté intacte. En els últims temps manté una certa quota mediàtica per les seves declaracions extemporànies. El seu últim gran hit era repetir que el joc del Barça de Guardiola l'avorreix. Després va tornar a trobar feina. A l'Sporting de Gijón. Els resultats amb ell han enfonsat encara més l'equip que amb Preciado. Durant la Setmana Santa ha insultat un periodista i ha menystingut la seva plantilla i el seu antecessor. Ah, i s'ha fet del club dels crucificats.