La fixació que tenen alguns polítics, dirigents, esportistes, periodistes i aficionats espanyols amb el que fan i deixen de fer els esportistes francesos ha arribat a tal punt que ja no saps si fer-los cas o deixar-los passar per bojos. Ja he comentat en altres ocasions que només des de la més profunda ignorància de l'esport actual i de la història es pot menysprear l'esport dels nostres veïns del nord tal com fan els nostres veïns del sud.

És un fet recorrent. Quan un cap de setmana s'acumulen èxits espanyols, a un o altre se li inflen les venes per on els corre sang rojigualda, el cervell no és ben regat i acaben dient i fent coses que, si fossin normals, faria que els caigués la cara de vergonya. En Toni Romero ja parlava dies enrere de l'espectacle de l'equip de motociclisme de Tele 5 en l'estrena del mundial a Qatar. “Soy español, a que quieres que te gane” va deixar anar un d'aquells eixelebrats quan Jorge Lorenzo va guanyar en Moto GP.

Aquest estirabot va ser en calent, en l'emoció de la retransmissió en directe, quan les coses primer es diuen i després es pensen, com en les velles pel·lícules de l'oest quan es disparava primer i es preguntava després. Molt més greu em sembla el que va passar l'endemà dilluns en els esports de Cuatro del migdia. Van obrir el programa dedicant-lo als francesos, “que dubten dels èxits de l'esport espanyol” i van destacar que Espanya s'havia classificat per als Jocs en els preolímpics d'handbol i waterpolo, que s'havien classificat per a les semifinals de la copa Davis i afegint: “En motos, ens sembla que hem fet alguna cosa.” I es van quedar tan amples abans de passar a parlar de la desfeta del Madrid contra el València. La dedicatòria als francesos la van repetir un parell de vegades.

No cal fer cap menció especial al: “En motos ens sembla que hem fet alguna cosa”, però sí en la referència als èxits espanyols en els preolímpics. Van parlar d'handbol i de waterpolo. A França el waterpolo, res de res, i ni tan sols jugaven els preolímpics. En handbol, però, els francesos difícilment podien jugar el preolímpic perquè ja havien fet els deures al seu moment i ja hi estaven classificats. És a dir que un dels èxits espanyols que volien fregar als morros dels francesos era que havien entrat per la porta del darrere allà on els altres ja hi eren. Què hi farem, no es pot saber de tot. Especialment quan, ni tan sols preparant un guió, t'atures un instant a pensar el que has de dir. I si s'haguessin aturat a pensar haurien trobat una cosa més per punxar els francesos: Espanya jugarà les semifinals de la copa Davis contra els Estats Units, que en els quarts de final van eliminar... França. Mira que era fàcil i, encegats com estaven, no hi van caure.

Ben pensat, és tan divertida aquesta fal·lera per comparar francesos i espanyols, que els animo a seguir fent-ho fins als Jocs de Londres, a veure com acaba la cosa. Que una cosa són els esports mediàtics –que no necessàriament són els mateixos a Catalunya, França, Espanya i els Estats Units– i una altra el programa olímpic.

Mentre escrivia aquestes línies he donat un cop d'ull a les notícies d'agència, i vés per on veig que Oscar Freire obté un nou èxit per a l'esport espanyol amb un segon lloc en la clàssica Fletxa Brabanzona. La llàstima per als amics de Cuatro, Tele 5 i companyia és que el que l'ha guanyat és francès: Thomas Voeckler. Quines coses que passen.