Únicament he trepitjat una pista grega i el que m'hi vaig trobar no era el que esperava. Era un partit de no-retorn –segon partit de quarts de la copa FIBA 2006/07 entre el Panionios i l'Akasvayu– i no vaig viure l'ambient infernal intuït, latent en la meva memòria d'anys anteriors a través de la televisió. Enmig del laberint de pavellons abandonats des de la disputa dels Jocs d'Atenes del 2004, simbologia del caos i excessos del passat, s'hi va jugar aquell duel de primer nivell. I quasi en l'anonimat. Uns 200 espectadors mal comptats, alguns dels quals fumaven impúdicament des de la grada.

La batalleta em va venir al cap la setmana passada, quan va transcendir que en un Panionios-Panathinaikòs –ara els primers juguen en un altre pavelló–, Diamantidis va estar a punt de rebre l'impacte d'una pedra de marbre d'una certa dimensió a pocs segons del final i amb el resultat obert. El partit va acabar, després de 15 segons d'aturada, a porta tancada. Aquest gest, intolerable en els temps que corren, va arribar després que el Panathinaikòs i l'Olympiacòs definissin a les seves pistes el bitllet per a la final a quatre, enmig de climes, no violents, però sí intimidadors. De tothom són conegudes les escasses mesures de seguretat a les pistes gregues –de cop i volta, van començar a encendre's bengales i hi va haver invasió de pista– i també el temor i pes específic que infligeixen els radicals. Això no és nou –malgrat el contrast plantejat més amunt–, però la intensitat amb què es viu l'esport en el present no deixa de ser una evasió de la realitat que hi ha fora de les quatre parets del pavelló i un carpe diem pel destí que, a curt termini, podria tenir el bàsquet (i l'esport) d'elit grec.

La conjuntura al país és depriment. En el cinquè any seguit en recessió i havent patit un rescat per segona vegada, el panorama és negre i els diners, més que en gaudir d'espectacles esportius, s'hauran d'invertir en menjar. En sobreviure dia a dia. Així de dur; així de real. El bàsquet ja fa temps que va dessagnant-se a poc a poc i, ara més que mai, la ferida s'està fent més grossa. La lliga ja només ha tingut 13 equips aquest curs, perquè al Panellinios –un clàssic en l'Eurocopa i ULEB– el van baixar a la tercera divisió per problemes econòmics. Un camí que ara també transitarà el Maroussi que, en tot cas, ja havia acabat cuer i, si no l'han expulsat abans ha estat perquè la plantilla ha volgut acabar dignament la fase regular. El més trist, però, és que no són fets aïllats. La pèssima estructuració dels clubs, que estan pitjor que en la LEB Or, i la política del mecenatge els ha conduït a tots ara a un carreró sense sortida. Fins i tot als dos gegants (únics grecs que han jugat a Europa en el present curs), que no arriben ni a cobrir ni un 40% del pressupost amb els ingressos que generen. I així, i amb la que baixa, no es va enlloc.

El Panathinaikòs fa mesos que està en venda. Els germans Giannakopoulos, líders en la indústria farmacèutica del país, han rebaixat el pressupost a la meitat aquest curs (de 30 milions a 15) i ja han deixat entreveure que aquest serà el seu últim any com a patrons del club verd. I el mateix passa amb els germans Angelopoulos, magnats del sector naval, a l'Olympiacòs. Cal oblidar els temps en què pagaven fitxes de milions d'euros, a banda de la casa, el cotxe i els impostos, al bo i millor d'Europa o, fins i tot, a elements que robaven de l'NBA, com Josh Childress. L'aler va cobrar amb els del Pireu quatre milions d'euros fa tot just dos anys. D'això, ja en queda ben poc. Ara, tots dos s'han sustentat a partir de la marxa de referents o de la renegociació a la baixa dels contractes dels que s'han quedat. I així, sense gastar tant, apostant pel talent jove i per l'austeritat, lluitaran el mes vinent pel ceptre continental. La perspectiva és d'il·lusió, als dos equips i les aficions, però qui sap si serà el seu últim gran ball en un grapat d'anys. Amb l'esport, mai se sap.