Gràcies per endavant

A vega­des ani­ria bé que en situ­a­ci­ons com l'avui el Barça perdés. No, no estic desit­jant que el Barça perdi con­tra el Madrid, ni espero que ho faci. Al con­trari. Però dei­xin-m'ho plan­te­jar com a hipòtesi per par­lar del que no és el par­tit abans de par­lar del par­tit. És pel que va dir Pep Guar­di­ola després de per­dre a Stam­ford Bridge: “Tinc la sen­sació que nosal­tres, aquest any, ja hem gua­nyat. Arri­bar on som després dels entre­bancs, els ensurts, les malal­ties que hem patit... Hem estat sen­cers. Sem­bla que només gua­nyes si aixe­ques un tro­feu, però per mi ja hem gua­nyat.” La per­cepció que té Guar­di­ola, però, també la té el bar­ce­lo­nisme? Només gua­nyes si aixe­ques un tro­feu? O “gua­nyar” també és haver com­pe­tit fins al final, com pro­posa l'entre­na­dor? Tan sols ho podrem saber en la der­rota. Haver-se con­ver­tit en un club que gua­nya (quasi) sem­pre després d'haver estat durant dècades un club que gua­nyava molt poc ha can­viat d'alguna manera la manera de ser i de valo­rar les coses? Aquest és el quid de la qüestió.

Per això la hipòtesi ini­cial. Per poder com­pro­var el grau de madu­resa del bar­ce­lo­nisme. Si amb Guar­di­ola hem après alguna cosa més pro­funda que els grans resul­tats. Si el recor­re­gut d'aquests anys per l'èxit ha ser­vit per alguna cosa més que per pre­su­mir amb orgull i justícia. Jo tinc la per­cepció que sí, que com­pe­tir com ho han fet després de tres anys d'èxits con­ti­nu­ats, d'haver pas­sat per tràngols com els que han afec­tat Vila­nova i Abi­dal, de les indecències que no paren de venir de Madrid, d'haver reta­llat els deu punts de diferència a la lliga, després de tot això, la tem­po­rada ja ha val­gut la pena. Que no s'ha de can­viar res fona­men­tal ni del mètode ni del com­por­ta­ment de l'equip encara que avui no gua­nyi o que quedi eli­mi­nat dimarts.

L'altre aspecte con­tro­ver­tit de la valo­ració de Guar­di­ola abans de saber-se el desen­llaç del par­tit d'avui i de l'eli­mi­natòria de dimarts és que pugui sem­blar que és una manera de jus­ti­fi­car-se si no es gua­nya res més. Res més lluny de la rea­li­tat. Pen­sar això és no conèixer aquest equip. No haver entès res del que ha pas­sat aquests últims qua­tre anys. Ni una jus­ti­fi­cació, cap excusa, gens de man­dra. L'equip de Guar­di­ola ha com­pe­tit com no ho havia fet en la seva història, almenys amb tanta con­tinuïtat, i sovint ho ha fet més enllà del que li trans­me­tia l'entorn. Ha pas­sat mol­tes vega­des. Però només cal recor­dar, per exem­ple, la pri­mera vegada que l'equip de Guar­di­ola va anar al Ber­na­beu. Amb qua­tre punts d'avan­tatge, com avui el Madrid. Podia per­me­tre's no gua­nyar, com insi­nu­ava més d'un. Aquell dia, aquest diari va titu­lar “Som i serem”. El Barça de Guar­di­ola ja començava a ser el que és, i ens el crèiem. I va ser el dia del 2-6.

I ara par­lem del par­tit d'avui. Amb ben poc està tot dit: com­pe­tiu com ho heu fet sem­pre. Amb això n'hi ha prou. Més enllà del resul­tat. I gràcies per enda­vant, perquè ho merei­xeu.