Fa temps que detecto amb estupor que l'esport –i malauradament, el bàsquet en particular– està perdent l'essència de puresa. Els esculls en forma de cànons o condicions diverses estan incidint en el destí d'alguns clubs i li estan erosionant la vivesa eufòrica d'alguna fita heroica. Només així es pot explicar com pot disputar l'Eurolliga un equip que ha acabat novè en l'ACB –l'Unicaja té una llicència triennal basada en una trajectòria que, ni de bon tros, ha estat brillant– o com el Clínicas Rincón, el seu vinculat, no s'estressa gaire malgrat estar a un pas de caure al pou de LEB Plata. No seria gens descartable que recuperés la categoria, ja fos per algunes de les reestructuracions de la FEB o simplement perquè algun dels equips d'Or que l'han mantingut –llegeixi's, per exemple, el Lleó i el Girona, en situació delicada econòmicament– l'hagin de deixar lliure per no poder fer viables els seus projectes un any més.

Aquesta és la trista (i cruel) realitat que inunda el dia a dia, i que propicia que els mèrits aconseguits al parquet potser no es puguin assaborir com caldria. I aquí, hi subratllo el cas del Canàries de San Cristóbal de La Laguna. Ha assolit de manera inqüestionable l'ascens a l'ACB –quatre triomfs de marge respecte al segon– i ha activat la passió pel bàsquet en una illa que, des que el Tenerife va deixar l'elit, no es vivia. Bona prova d'això són els quasi 5.000 espectadors que hi havia al Santiago Martín el dia que es va pujar. D'això, avui en fa un mes. Tot el clima d'alegria s'ha anat refredant per tots els paràmetres que l'ACB està imposant perquè el club pugui formar part de la competició. Primer, no li va acceptar el cànon que el Tenerife, l'altre club de l'illa, li va ingressar fa nou anys; després, no li va permetre fer els pagaments exigits a terminis per no aplicar cap precedent. I, finalment, li va requerir que, el 14 de juny, ha d'ingressar al voltant de cinc milions d'euros, tres i escaig en concepte del cànon i un i mig pel fons de regulació d'ascensos i descensos. I això, sense comptar el pressupost per sortir a competir que, si bé ja no té fixats uns mínims, sí que no seria inferior als dos milions i mig d'euros. Xifres absolutament estratosfèriques i sense sentit en un marc econòmic com l'actual, en què les institucions ni poden ni han de finançar els clubs, i en què els patrocinadors no es troben ni sota les pedres.

Puc entendre que l'ACB es curi en salut per tal que ningú dels que han pagat tota aquesta morterada alci ara la veu, però també s'ha de llegir el context actual. I, si no, que es mirin el melic i vegin com la millor lliga d'Europa és deficitària un any sí i un any també i recaptin amb el contracte televisiu de TVE –ara en procés de negociació amb vista al curs vinent– uns diners, que són poc més que la xocolata del lloro per als clubs. Res a veure amb els 15 milions d'euros l'any que percebien en l'època de Canal+, quan les vaques eren grasses i els pressupostos de la majoria, també. La lliga s'ha d'adaptar als nous temps, i el primer pas ha de ser facilitar la irrupció de nous clubs en la competició. Això, si el que realment es pretén, és que ho facin. Perquè, collant d'aquesta manera clubs nouvinguts a l'ACB, els que no tenen el cànon pagat, el que fa és traçar una línia cap a un tancament de la competició.

I aquí podem tornar al lamentable escenari al qual feia referència a l'inici, amb un gran beneficiat: l'Estudiantes. El club col·legial podria conservar el lloc en l'ACB gràcies a la falta de diners del Canàries per fer el salt. I, cada dia són més les fonts que posen la mà al foc per aquesta possibilitat. La paradoxa pot propiciar que qui hagi fet una temporada meravellosa rebi el premi de quedar-se on era i qui ho hagi fet de pena es mantingui entre l'aristocràcia, sense haver fet prou mèrits. Totes les emocions cultivades al parquet triturades per aspectes extraesportius. Adéu al romanticisme.