Molt més que un mal dia
No és una franquícia maleïda –en 42 anys d'existència ha assolit un anell (1977) i ha jugat dues finals més (1990 i 1992)–, però segur que els Blazers haurien acaronat més èxits si haguessin afinat el nas en alguns drafts de les últimes tres dècades. Pot sonar a bàsquet ficció, però la dimensió dels noms que va rebutjar li haurien permès flirtejar més amb el títol. Que ho hagués assolit o no després, era cosa d'haver edificat un equip al seu voltant que ho pogués propiciar. Haver renunciat a Julius Erving, Michael Jordan i Kevin Durant –dit així, ras i curt– sona molt fort, però és la història escrita des de Portland i que fa que, sempre que tenen una elecció alta, siguin focus d'atenció pel seu ull clínic.
De ben segur, LaRue Martin és un nom que no sonarà a gaire gent. Normal, si es té en compte la poca incidència que va tenir en la lliga (5,3 punts i 4,3 rebots en quatre cursos). Era tot un número 1 del draft de 1972 i, en una època sense tant scouting ni vídeos, els Blazers no van preveure el seu físic de porcellana. Tampoc ningú va intuir que, a l'hora de fer la tria hi havia peces qualitativament millors, com ara Bob McAdoo (n. 2) o Erving (n. 12). Tots dos són ara Hall of Fame i van assolir en algun curs l'MVP de l'NBA. Més flagrant va ser encara l'elecció del 1984. Als d'Oregon els havia tocat escollir segons i, un cop els Rockets van triar –i ja feia temps que ho havien manifestat– Olajuwon, ells es van decidir per Sam Bowie. Als Bulls, els va caure, com caigut del cel, un Michael Jordan que havia enlluernat a Carolina del Nord. Com acabaria la història d'Air ho sap tothom, igual que el transparent pas de Bowie per la competició. Els Blazers, mal assessorats o poc atents al seu historial clínic –ja havia tingut problemes amb les lesions en l'etapa a Kentucky–, van patir en primera persona el seu error. En cinc cursos, tan sols va poder jugar 139 partits, abans de ser enviat cap als Nets. Tant aquesta última com la de LaRue Martin encara es recorden com dues de les pífies més grans en una elecció de draft en qualsevol esport professional als Estats Units.
Però encara se li reservava un altre capítol d'aquest viacrucis, als Blazers. Un viacrucis al qual, tot sigui dit, s'ha abocat ell mateix per la seva falta de criteri o perspectiva a l'hora de calibrar el potencial dels joves valors. O, com a mínim, de posar tots els pros i els contres sobre la taula. Li va passar fa quasi cinc anys, el 2007. Davant la possibilitat d'escollir primer, va decantar-se per Greg Oden. Un pivot diferencial, dominador a la pintura, com va demostrar a la Universitat d'Ohio State. Hi havia només el dubte de si la fragilitat dels seus genolls ho resistirien. La franquícia, davant la possibilitat de tenir Durant en l'equip, va arriscar i la sort li ha girat un altre cop l'esquena. La seva trajectòria en la lliga ha estat un encadenat de lesions –ni ha arribat al centenar de partits en cinc anys– i, fins i tot, han posat en risc la carrera. Enmig de frustracions col·lectives i personals, inclosos greus problemes amb l'alcoholisme, els Blazers se'n van desprendre fa un parell de mesos i Oden s'ha convertit en agent lliure.
Durant –n. 2 d'aquell draft, en què també es va escollir Marc Gasol (n. 48)– és l'altra cara de la moneda. Amb una envergadura de 2,28 m i l'exquisidesa tècnica dels més grans, és un jugador destinat a marcar una era. Acumula ja tres guardons seguits de màxim anotador i, particularment, no entenc com és que encara no ha estat MVP. Suposo que LeBron té més tirada mediàtica. KD ha anat creixent en paral·lel als Thunder i junts –amb Westbrook de company de viatge, en un duet com el de Jordan i Pippen– han cremat etapes fins a convertir-se en aspirants a l'anell. En aquest curs, amb permís dels Spurs. L'efervescència a Oklahoma City ara contrasta amb la buidor insípida de Portland. Lluny del play-off, de la glòria. I més que per culpa del destí, per errors propis.