Opinió

El gran fracàs de Mourinho

Un secundari, de luxe, vistos els resultats, però secundari, li ha pres el paper d'heroi

La victòria del Chelsea en la lliga de campions i l'anunci de l'ampliació del contracte de José Mourinho amb el Real Madrid fins al 2016 no sé si tenen alguna cosa a veure. Mourinho estava lligat al club blanc fins al 2014. Que el Chelsea ja hagi aconseguit el trofeu més gran que es pot conquerir en el futbol europeu significa que un dels motius que podrien haver portat Mourinho a abandonar el Real Madrid ha desaparegut: el Chelsea, un dels seus equips, ja ha estat campió d'Europa sense ell. I això, per a una persona amb un ego tan desmesurat com el del portuguès haurà estat una cosa molt difícil de suportar.

La victòria del Chelsea de Roberto Di Matteo a Munic és una derrota de Mourinho. Més i tot, és un gran fracàs per al portuguès. Mourinho, que sempre parla abans d'ell que del seu equip –com Cristiano que l'altre dia es posava un 10 de nota a ell i un 9 a l'equip– ja no podrà fer història al Chelsea. Un secundari, de luxe, vistos els resultats, però secundari, li ha pres el paper d'heroi. I a més ho ha fet amb el mateix esquelet base amb què Mourinho va fracassar –Cech, Terry, Lampar, Drogba–, que a sobre ara té uns quants anys més. Mourinho –amb els milions d'Abramóvitx– va fer gran el Chelsea a Anglaterra, però va fracassar a Europa. I la humiliació hauria pogut estar encara més gran si John Terry no hagués relliscat en el moment de tirar el penal en aquella nit plujosa de Moscou. Perquè aquell Chelsea que va perdre als penals contra el Manchester United –de Ferguson i Cristiano–, era el seu Chelsea, però ell ja no el dirigia. Abramóvitx l'havia fet fora i el seu substitut, Avram Grant, havia fet el trajecte fins a l'últim partit de la Champions que el gran Mou no havia pogut fer. Terry va relliscar i el Chelsea que dirigia l'home que va substituir Mourinho no va guanyar la Champions. Segur que aquell dia el portuguès va respirar alleugerit i el seu ego es va disparar encara més.

Tindrem Mourinho, doncs, fins al 2016. El seu repte és ara conquerir la décima per al club blanc. Mourinho ja ha fet campió d'Europa el Porto –que ja jo havia estat abans–, l'Inter –que feia un munt d'anys que no tastava la glòria europea– i ara vol repetir amb el Real Madrid i seguir fent la seva història. Mourinho ha menyspreat públicament i repetidament els èxits de Pep Guardiola al Barça. Ell ha guanyat més i ho ha fet amb netedat –cosa que no és del tot veritat–, ens diu. El Chelsea del 2012 –campió amb tota la legitimitat– no aportarà res a la història del futbol, com tampoc el Porto del 2004 i l'Inter del 2010. Sempre es diu que el que queda és qui guanya i qui surt en el palmarès. Potser és veritat. En el palmarès de la copa d'Europa hi apareixen el Nottingham Forest, l'Aston Villa, l'Hamburg, l'Steaua i l'Estrella Roja, entre d'altres. I hi podria haver estat el Barça del 1986. I si no hi fossin, el futbol no els trobaria pas a faltar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)