No fa ni una setmana que el Maccabi va posar el punt final a la temporada. Ho va fer confirmant la jerarquia a Israel –50è títol de lliga en els últims 58 anys– i posant el colofó a una temporada en què també s'ha embutxacat la copa i la lliga adriàtica. Tan sols l'Eurolliga se li ha resistit, ja que hi va caure en quarts, en una sèrie vibrant contra el Panathinaikòs.

Fins aquí, el panorama esdevé gratificant per als grocs. “Bé està el que bé acaba”, seria la reflexió de la direcció directiva i executiva amb el balanç de vuit mesos de competició terriblement exigents i incòmodes per a l'equip. I no precisament per la fortalesa de la majoria de rivals, sinó pel trepidant ritme del dia a dia, més propi d'una franquícia de l'NBA que d'un equip europeu. De ben segur que ningú en el club va calibrar –i si ho va fer va cometre una temeritat– les conseqüències d'acceptar la tornada a la lliga adriàtica després de nou anys d'absència. El calendari se li ha comprimit fins a tal punt que no hi ha hagut marge ni per a la recuperació entre partit i partit, amb viatges constants al mig i escàs marge per incidir en la cohesió d'un grup en què els fitxatges s'han anat integrant a còpia de competició oficial. En total, des que va arrencar la competició, l'1 d'octubre, el Maccabi ha disputat 86 partits oficials. Una barbaritat. I és que haurà disputat un partit cada 2,6 dies de mitjana, amb tot el que això implica en el nivell dels entrenaments i en desgast. Si bé en els tornejos interiors la incidència del fet ha estat mínima per la diferència de potencial –fins i tot en molts partits de la lliga adriàtica, amb un grapat de duels resolts còmodament–, li pot haver pesat en reptes de més envergadura, com ara els partits del Top 16 contra el Barça Regal i la sèrie de play-off d'Eurolliga.

L'entrada i la sortida de peces depenent de la competició per no cansar-se en excés i el poc marge per preparar res sempre podia suposar un cost addicional. I el risc li ha costat un preu en la màxima competició continental. Per posar-ho en context, l'Olympiacòs ha disputat fins avui 54 partits oficials aquesta campanya, 32 menys que els de Tel-Aviv. I, com aquest cas, hi ha els 64 del Barça Regal i els 68 del Donetsk, partint de la premissa que la lliga a Ucraïna té un calendari més llarg que un dia sense pa. Fins i tot el Zalgiris, que aquest curs ha jugat en cinc competicions (copa i lliga lituanes, lliga bàltica, lliga VTB i Eurolliga), només n'ha disputat 67.

Qui ha viscut aquest ritme ianqui de competició sap els dèficits col·lectius que li ha portat, i és per això que David Blatt no va accedir a renovar fins que el club li assegurés que fugiria de la lliga adriàtica, tot i haver subscrit un acord fins al final del curs 2013/14. Competitivament parlant li interessaria quedar-s'hi, però l'alternativa per treure bardissa al nodrit calendari –la de deixar la lliga d'Israel– és utòpica i inviable pel que representa el club. Amb tot això, tampoc s'ha d'obviar que el Top 16 augmentarà el nombre de partits –de 6 a 14– i que la idea és canviar el format en el tram final de la lliga hebrea, de la final a quatre a uns play-off, incrementant, doncs, el nombre de partits. No deixa de ser paradoxal que el promotor d'aquest últim canvi sigui el Maccabi mateix, quan a priori el que li interessaria més seria el contrari. No és cap tòpic aquella vella frase utilitzada per molts: “Es juga com s'entrena.” Però, sense temps per treballar ni cultivar el pòsit tàctic i amb un cabàs de partits insulsos, molts dels quals són per cobrir l'expedient, un equip no té prou marge per créixer. Només cal mirar l'Olympiacòs. Tothom sap que en la lliga grega hi ha una pèssima competitivitat, a excepció del Panathinaikòs, però combinant tan sols aquesta competició i l'Eurolliga han tingut temps de fer automatismes i teixir una química que els ha portat a l'èxit. A vegades, menys és més, sobretot per assolir les grans fites. I el Maccabi ja ho deu haver entès.