Els miracles, a Lourdes

Mira­cle, tri­ple impos­si­ble. Cròniques escri­tes i espar­ra­ca­des. Tòpics a les escom­bra­ries. Pot­ser que n'apren­guem d'una vegada. Dime­cres feia 24 dies que Gior­gios Prin­te­zis va ano­tar en l'últim segon un tir que va donar l'Euro­lliga a l'Olym­piacòs con­tra el CSKA (61-62). L'imba­ti­ble equip rus havia arri­bat a domi­nar de 19 (53-34), més o menys en el mateix moment de par­tit que el Madrid situ­ava dime­cres el 43-60 al Palau. I Mar­ce­linho va fer de Prin­te­zis, amb el pro­blema afe­git que el seu tir no va ser late­ral i de qua­tre metres, sinó un tri­ple en cursa des de més enllà de deu. A més de pro­vo­car un esclat com només es pot viure en un desen­llaç com aquest, Huer­tas –els seus únics punts del par­tit, no ho obli­dem– va fer empas­sar-se 140 caràcters a molts esclaus de Twit­ter.

És pos­si­ble que el desen­llaç de la final de l'Euro­lliga quedés enter­rat en un pas­sat llunyà per a molts, tan acce­le­rada és la vida que vivim. Pri­mer error. L'altre és con­si­de­rar que aque­lla remun­tada va ser un acci­dent d'aquells irre­pe­ti­bles. Com si no hi hagués mos­tres sobra­des que l'esport està per damunt de tot pronòstic.

La raó és clara. Donant per des­comp­tat que els rivals en una final són els dos millors –o dels dos millors– en qüesti­ons tècni­ques, estratègiques i capa­ci­tats físiques, la diferència l'esta­bleix l'estat men­tal. Si juga­dors i tècnics de l'Olym­piacòs i el Barça no hagues­sin estat con­vençuts que podien remun­tar, no hau­rien tin­gut cap pos­si­bi­li­tat. Cap, per molt mala­ment que ho hagues­sin fet els rivals, per molta rela­xació que s'hagues­sin permès.

La men­ta­li­tat és la clau de les victòries, i de les der­ro­tes. Per això l'1-0 de dime­cres té un impacte favo­ra­ble per al Barça –sem­pre que ser­veixi per man­te­nir l'espe­rit com­pe­ti­tiu– i molt nega­tiu per al Madrid. El “no m'ho puc creure” de Pablo Laso al final del matx és il·lus­tra­tiu.

Aquesta lec­tura en clau men­tal és un argu­ment favo­ra­ble al Barça. Però en una final a cinc par­tits no n'hi ha prou. Par­lant de bàsquet, el Madrid va ser molt supe­rior durant 27 minuts. Però el seu estat d'auto­com­plaença el va atu­rar. Per això, Pas­qual no s'ha d'amoïnar per la men­ta­li­tat del seu equip i sí pel 8/11 tri­ples que va arri­bar a acre­di­tar el Madrid, per com impe­dir que Tomic rebi tan a prop del cèrcol i per asse­gu­rar el big-three de dime­cres –entre Navarro, Lor­bek i Mickeal van sumar 56 punts i 62 de valo­ració– o un altre. Podem con­si­de­rar que el Madrid està tocat, que la manera de per­dre li pas­sarà fac­tura en tota la sèrie i que el seu nivell d'encert no es pot man­te­nir. O podem creure que el Madrid ja es va aixe­car després que el Caja Labo­ral el tingués con­tra les cor­des, té més vari­e­tat de recur­sos que el Barça en el joc inte­rior, uns exte­ri­ors fia­bles –44% en tri­ples en els últims qua­tre par­tits– i una pare­lla de bases amb con­fiança. Si triem la segona opció, ens estal­vi­a­rem par­lar de mira­cles que –cre­ieu-me– no exis­tei­xen.