Per als amants del bàsquet a Girona, el 25 de juliol del 2008 no és un dia qualsevol. Allà es va anunciar la defunció del CB Girona després de 20 anys ininterromputs a l'ACB. Era el preu que es va haver de pagar pels excessos de l'etapa Akasvayu i els deutes acumulats. En gairebé tres mesos, l'aficionat havia passat de la il·lusió de veure el seu equip disputar una final europea –la de la copa ULEB, que va perdre contra el Joventut, amb Marc Gasol de pal de paller– a un tràgic desenllaç. Un cop duríssim i, teòricament, per prendre'n nota.

Per tot això ara, que ni tan sols s'han complert quatre anys d'aquell fatídic dia, és surrealista que el bàsquet masculí a la ciutat torni a agonitzar. Des de fora, ningú és capaç d'entendre com, a una escala menor, perquè l'equip milita a LEB Or, no es troba viabilitat al club (ara Sant Josep) i s'hagi espremut l'aixeta institucional fins al punt que, en els dos últims cursos, s'hagin executat dos avals de 218.000 euros cadascun. I, malgrat això, el club té un deute acumulat de 450.000 euros, amb molts compromisos pendents amb tota mena de proveïdors i, a més, està embargat per la Seguretat Social. Un panorama esfereïdor per a un club que l'estiu que va comprar la plaça de LEB Or al Vic (2009) estava sanejat com una patena. Però, tothom recull el que sembra i la directiva presidida per Francesc Ferroni ha viscut en una realitat paral·lela, fent pressupostos sense tocar de peus a terra i movent-se poc (o molt poc) per trobar patrocinis, esperant alguna injecció miraculosa que, amb els temps que corren, no ha arribat. I, amb el que els ha caigut del cel –els diners del Girona FC, amb Josep Delgado al davant– s'han acabat tirant els plats pel cap públicament perquè aquest curs no els han arribat tres quartes parts dels 200.000 euros firmats. El resultat ha estat el d'un club que no paga –es devien fins a sis mesos a plantilla i tècnics i més encara als treballadors d'oficina– i que ha abusat de la confiança d'Ajuntament i Diputació, que s'han posat les mans al cap quan han tingut al davant els números reals del club. Uns números, els del pressupost, que inexplicablement es van anar inflant –a l'estiu, es va parlar d'una previsió de 800.000 euros i, al final va resultat que era d'1,2 milions– sense que els ingressos arribessin. És més, fins i tot es van utilitzar els diners que a priori havien de servir per pagar les fitxes de la base per trampejar costos del primer equip.

Aquestes anades endavant de Ferroni, la seva junta i algun assessor amb gran capacitat per influir en el president no només han empetitit els resultats dels equips del club, sinó que podrien haver condicionat el bàsquet d'elit a la ciutat a mitjà termini. Fins i tot el femení, que l'únic pecat que ha comès ha estat fer les coses amb seny, criteri i tocant de peus a terra. I és que les institucions gironines estan collades de mans i peus a l'hora d'ajudar. Ho voldrien, però entre execucions d'avals, crèdits que han de tornar durant un grapat d'anys de l'extingit CB Girona –un deute contret de l'època de Casademont– i la conjuntura actual, els és impossible. I tampoc es poden fer miracles per la via privada. Tot és de molt mal resoldre quan falta menys d'un mes per al tancament de les inscripcions a LEB Or, però aquest seria el problema menys greu, perquè també hi ha indefinició sobre el futur dels equips de la base.

L'estat d'incredulitat és tal que Ferroni ha dit que deixarà la presidència quan hi hagi un relleu, i ho farà amb tranquil·litat, sense que ningú li reclami responsabilitats. No hi ha posat ni un euro de la butxaca –no hi està obligat–, però ha generat (ell i la junta) un forat inadmissible, ha buscat la divisió vetant persones i fent-ne fora d'altres i ara, que tot s'enfonsa, ofereix a tothom la plaça a LEB Or. Com si això solucionés alguna cosa. I, mentrestant, tothom rient del xou. Menys a Girona, és clar.