Tothom va qüestionar si el Madrid tindria solidesa mental per aixecar-se després del cop moral bàrbar que va ser el triple de Marcelinho. I sí, ho va fer, però tampoc n'hi havia per a tant. Perquè el Madrid sabia que havia estat bàsicament superior. El que només és a l'abast dels grans equips en majúscules és el reset del Barça després d'abaixar els braços en el tercer partit. Després de ser escombrats sense miraments, sota la pressió brutal d'una graderia i uns mitjans afins que anunciaven –coi, que encara és possible!– el primer doblet blanc en dinou anys i amb la sotragada d'haver perdut Ndong, afegida al peu de Navarro, el cap d'Eidson, els dubtes de Wallace... Amb aquests antecedents, haver guanyat el quart sí que és propi d'un gran equip.

El Barça la va espifiar dilluns a Madrid. Però per a error, l'exercici d'autodestrucció i apocalipsi fet per una part de l'entorn mediàtic blaugrana en les 48 hores posteriors. A deshora. Sort que tot estava decidit. Sort que no hi hauria cinquè. Sort que Wallace llança cada cop amb el braç més arronsat. Sort que Huertas s'ennuega en els grans partits. Sort que Lorbek ha perdut energia en el tram decisiu. No refuso aquests judicis, però a un sol partit són inaplicables. I el partit no s'havia jugat. És el perill de convertir circumstàncies extremes passades en pronòstic immediat. Sé que em repeteixo, però dimecres feia just un mes –tan sols un mes– que l'Olympiacòs va remuntar un 53-34 en poc més de deu minuts contra el CSKA en la final de l'Eurolliga. Si una inflexió tan bèstia va passar en un quart, com no ha de ser possible d'un partit a un altre.

No vull jugar amb avantatge. De fet, demà el Barça podria perdre l'ACB al Palau. I sigui quin sigui el resultat, s'haurà d'afrontar una reestructuració de la plantilla. Perquè Lorbek potser se n'anirà als Spurs. Perquè s'ha de millorar el nivell. Perquè potser sí que falta un punt de talent. Ingles no és millor que Grimau, ni de bon tros té el seu caràcter. Wallace –tot i el recital d'ahir– no millora el desconcertant Morris. Marcelinho no ha donat el nivell que s'exigeix a un jugador que costa el que va costar i d'Eidson salvarem la tardor i poc més. Podem parlar d'errors en la confecció de la plantilla, però és just remarcar que també hi ha hagut resultats individuals inesperats i limitacions econòmiques. Perquè Wallace no era la primera opció i Ndong va renovar un cop el club l'havia deixat lliure per poder abaixar-li la fitxa. Creus i Pascual no la clavaran sempre. De fet, l'exposició a l'error augmenta en la mateixa proporció que les retallades de pressupost anunciades per a les seccions. Però –guanyi o perdi l'ACB– aquest tàndem ofereix un bagatge tan bo que l'autoria del pròxim projecte del bàsquet blaugrana hauria de ser seva, sense discussió. Plantejar qualsevol altre escenari no resisteix cap anàlisi ponderada.

Mentrestant, beneïda muntanya russa, la d'aquesta final.