Pit­jor esce­nari que el que hi va haver quan Josep Guar­di­ola va aga­far les reg­nes del Barça no el viurà Tito Vila­nova, per molta remor que hagi aixe­cat la seva desig­nació. Que vagin dient. Ara et toca a tu, i tenim ganes de veure't tre­ba­llar. Somiar és gra­tis, i per això ningú ha de treure al nou entre­na­dor del Barça la il·lusió ni les ganes que en té. No som ningú per posar en dubte la seva posada en escena ni tam­poc els som­nis que pugui tenir.

Tito Vila­nova és el nou entre­na­dor i mereix, no només el màxim res­pecte, sinó l'empenta sense fis­su­res d'una afició que ha vist des­fi­lar tants entre­na­dors i juga­dors per l'enti­tat en els dar­rers decen­nis que ara no ha de tenir por dels que s'han que­dat i de qui els ha de gover­nar, després dels mèrits que han fet per gua­nyar-se certa auto­ri­tat moral davant la seva parròquia.

No valen ombres de dubte sobre el nou entre­na­dor ni aquest joc tan per­vers de començar a escam­par misèries sobre si té o no ascen­dent al ves­ti­dor o si està capa­ci­tat per abo­car en els juga­dors el grau de passió que ves­sava Guar­di­ola. Seríem molt injus­tos mal­trac­tant d'una manera imme­res­cuda una per­sona que ha estat un gran pro­fes­si­o­nal on li ha tocat jugar aquests dar­rers qua­tre anys.

Ara, com a bon bar­ce­lo­nista, i com així va reconèixer el dia de la seva pre­sen­tació –i com hauríem fet tots amb un mínim de capa­ci­tat i pre­pa­ració–, se li pre­senta el moment més impor­tant de la seva vida pro­fes­si­o­nal; dur les reg­nes del tre­sor més impor­tant que té el Barça, el seu equip, ocu­pació per a la qual hi hau­ria gar­ro­ta­des a la porta de les ofi­ci­nes del club entre repre­sen­tants per col·locar-hi el seu entre­na­dor.

A par­tir del 16 de juliol, hi seran tots, i algun reforç de qua­li­tat. Saben jugar a fut­bol com el àngels. Quina por hi ha? No hi ha hagut cap argu­men­tació tècnica, i espe­ci­al­ment expres­sada per gent que la toqui, no boca­molls que s'atre­vei­xen amb tot i con­tra tots, que hagi reba­tut l'elecció de Vila­nova ni que hagi posat en qüestió algun detall que fes pen­sar que no es tracta de la per­sona adi­ent. El Pep ja no hi és. Per tant, ens n'hem d'obli­dar. Ara l'ele­git ha estat l'aju­dant, la mateixa funció que fa uns anys ocu­pa­ven els dos Xavi Pas­qual de les sec­ci­ons, i sem­bla que els apre­nents no ho han fet gens mala­ment (tots dos han gua­nyant aquest any el títol de lliga, de bàsquet i hand­bol).

El millor gest que podria fer l'afi­ci­o­nat culer és espe­rar a veure què és el que Vila­nova és capaç de donar al club ocu­pant la màxima repre­sen­tació al ves­ti­dor. Que ningú es posi nerviós pel que escol­tarà, perquè ens tro­bem en el pit­jor dels circs, el del fut­bol, en què tot­hom és capaç d'extreure una con­clusió gratuïta sense cap temor que el temps li tre­gui la raó sense mos­trar per això cap aver­go­nyi­ment. Aquesta ha estat l'elecció. I és bona, espe­ci­al­ment perquè la massa com­pacta del ves­ti­dor, on hi ha el millor de l'equip, con­ti­nuarà i amb ganes de recu­pe­rar la pis­to­nada espor­tiva per­duda la tem­po­rada pas­sada.

Per començar, Vila­nova tindrà a les seves ordres un juga­dor que milers d'entre­na­dors vol­drien: Leo Messi. Només cal saber què és el que més interessa al club, a l'equip i que el fut­bo­lista se senti còmode i satis­fet. La resta, anirà tot rodat.