Espanya és un país singular. Tant, que permet que els tòpics més rancis del segle passat cohabitin amb impunitat en el dia a dia de la societat. No tinc pretensió d'atiar la demagògia, però passatges com el de Guijo de Galisteo, a Càceres –en un referèndum, es va optar per gastar 15.000 euros en un encierro abans que en generar ocupació– o, a major escala, l'esperpent de Rajoy anant a veure un partit de la roja quan el país queia a trossos econòmicament evidencien que la filosofia de panis et circus està més que interioritzada. Perquè, de fet, aquests fets passen reiteradament i no passa absolutament res. O és que en algun lloc seriós el ministre d'Economia anomenaria “préstec en condicions favorables” un rescat financer sense que li caigués la cara de vergonya?

A propòsit això, aquest diumenge, Ángel María Villar encetarà el seu setè mandat al capdavant de la Federació Espanyola de Futbol. Ho pot celebrar amb un altre títol europeu –s'afegiria al del 2008 i el del mundial del 2010–, que li permetrien encarar el futur amb la mateixa severitat que en els darrers 24 anys. Una autoritat que no és atribuïble, ni de bon tros, a la fórmula dels èxits espanyols. Si s'ha ratllat l'excel·lència ha estat, mal que els pesi als amants de la filosofia simplista del toro i la fúria, per una generació meravellosa de jugadors amb genètica Barça, i no perquè la FEF hagi treballat en un mètode. De mètode, l'únic que ha promogut ha estat el de la potenciació de les butxaques dels directius i el president que, pel que fa a funcionament, estan atrapats en la prehistòria, prenent decisions en reunions de forquilla i ganivet i notes en tovallons de paper. Ningú diu res ni qüestiona Villar –ni ho farà– mentre la pilota vagi entrant. Així, en ocasions, sembla que la inèrcia de la prima de risc depengui més d'una acció de Cesc i Iniesta que no pas de les mesures que pugui prendre el govern de Rajoy que, a hores d'ara, està fent internacional Zapatero. Qui ho havia de dir!

El fúrgol del president de la FEF no entén de crisi i, des que l'equip de Del Bosque va triomfar a Sud-àfrica fa dos estius, només pensa a treure-hi rendiment. D'aquí, les salvatjades d'amistosos de la roja a l'altra punta de món en plena pretemporada; el surrealisme a l'hora de confeccionar calendaris un any sí i un altre també i les polèmiques reiterades per triar la final de copa sense que hi hagi sabut trobar remei. El penúltim deliri ha estat el de fer que la supercopa espanyola es disputi a partir del 2013 a la Xina i a partit únic. Molts clubs encara se'n fan creus perquè, quin interès tindria un Barça-Getafe jugat a l'altra punta del món? O en quin horari jugarien, en l'horari habitual d'aquí o al del país asiàtic? Preguntes, possiblement, que ni el mateix president potser ni sap respondre.

Fa tot just una setmana, va afirmar que indultaria Mourinho i Vilanova pel grotesc incident, provocat pel portuguès, de l'estiu passat en la supercopa. Així, per la cara i sense fer servir ni un argument racional. Afirma que no és la primera vegada que ho fa i que abans “ningú no li havia dit res”. I es queda tan ample, sense parar-se ni a pensar que el No-Do fa temps que està extingit, igual que el pensament únic. Astut ho és una estona perquè ha aprofitat que la quota mediàtica està ofuscada ara amb el paper d'Espanya en l'europeu per tirar endavant una mesura que és inadmissible i de la qual s'extreu la conclusió que, per al Madrid, hi ha màniga ampla a la federació espanyola. Que Mourinho no sigui sancionat per posar el dit a l'ull a Vilanova, com abans va quedar en no-res l'agressió de Pepe a Messi, és simptomàtic. El Barça, amb això, ha de ser inflexible i ha d'anar fins a les últimes conseqüències. N'ha deixat passar moltes últimament i és hora que es faci notar per variar alguna cosa. Callant no es va enlloc perquè la gent no canvia de cop i volta. I Villar menys.