Durant trenta anys hi ha hagut un esport en què els espanyols han pogut gaudir amb tranquil·litat dels èxits dels clubs de les seves lligues i de la seva selecció sense haver de patir pel fet que estiguessin contaminats per una excessiva presència catalana: el futbol sala. Hi ha quatre jugadors catalans que han estat campions del món i d'Europa amb la selecció espanyola: Javi Rodríguez, els germans Joan i Andreu Linares i Jordi Torras, però aquesta selecció no ha tingut mai una massiva presència catalana a l'estil de l'hoquei sobre patins, el waterpolo, l'hoquei sobre herba i fins i tot el futbol i el bàsquet en els darrers anys. A més, fins a cinc equips de la lliga espanyola s'havien coronat fins a aquest any en la màxima competició europea de clubs i cap era català. I des que es va produir la unificació del futbol sala a Espanya, la temporada 1989/90, cap equip català no havia estat campió de la lliga o de la copa fins a la temporada passada.

Aquesta història s'ha acabat. El futbol sala ha deixat de ser l'esport d'equip espanyol per antonomàsia. La secció de futbol sala del Barça ha fet que això passés a la història, valgui la redundància. La temporada passada, el Barça va guanyar tots els títols espanyols possibles i aquesta els ha revalidat tots i a més hi ha afegit la Champions. El futbol sala espanyol, i el d'Europa, també és del Barça. Ja veurem si aquesta aposta del FC Barcelona per aquest esport té recorregut, si és una aposta real de club o un caprici d'una directiva i la secció es consolida com les altres seccions professionals –bàsquet, handbol i hoquei sobre patins–, que han passat èpoques sense guanyar res, però que sempre hi són.

El futbol sala era fins a la temporada passada l'únic dels esports d'equip que disputen una lliga espanyola en què cap equip català havia estat campió. Ara l'esport en què l'últim títol català és més llunyà és el voleibol, en què ens hauríem de remuntar a la temporada 1972/73, quan l'Hispano Francès va ser campió de lliga, per trobar un campió català.

I quan dic que el futbol sala ha deixat de ser l'esport d'equip espanyol per antonomàsia no és una simple apreciació. És una realitat. Només cal repassar les hemeroteques i veure com els diaris esportius editats a Madrid han tractat històricament les victòries dels clubs espanyols en les competicions europees de futbol sala i les d'hoquei sobre patins. O fins i tot en l'àmbit de seleccions. Semblava que els mundials i les copes d'Europa d'un i altre esport tenien realment una categoria diferent. Els títols de l'Interviu, El Pozo, el Caja Segovia i el Playas de Castellón eren triomfs espanyols amb totes les lletres majúscules. En les celebracions no hi havia més banderes que les espanyoles i res distorsionava l'èxit espanyol. Ara el Barça ha alterat el curs de la història. El futbol sala espanyol també és, per ara, català.