Ja està, Espanya jugarà la final. Gràcies a les aturades de Casillas i l'error de Bruno Alves, tot i la pífia de Xabi Alonso, l'encert de Pepe, la inconsciència de Panenka Ramos i, sobretot, a la cara de pòquer de Cristiano Ronaldo sense poder llançar el seu penal. El resultat és el que és però el procés que hi ha conduït i la manera d'afrontar el matx que han tingut els mitjans espanyols mereix ser recordat, avui i sobretot més endavant. Des dels epítets dedicats a Pepe cada cop que deixava els tacs marcats en un rojo al “ya empezamos” quan Cristiano es deixava caure tot just arrencat el joc passant per un “espero que sea amarilla” de pànic quan Xabi Alonso va fer aquella entrada criminal al genoll de Cristiano. Tota aquesta amanida, en un Espanya-Portugal que encara no entenc per què alguns intenten disfressar de Barça-Madrid. El Barça-Madrid continua present a l'interior de la selecció espanyola, per molts esforços i bona voluntat que hi posin Del Bosque i una segona Eurocopa a tocar.

Un Espanya-Portugal amb aires de Barça-Madrid i, fent una pirueta més, de Catalunya-Espanya només pot conduir els sentiments a l'esquizofrènia. Si alguna virtut tenia aquest partit era que feia impossible la quadratura del cercle: que Espanya passés a la final i que CR7 fos Pilota d'Or. Ser eliminats per un gol del portuguès amb dedicatòria a Casillas marcant cuixa ja hauria portat les contradiccions dels sentiments altiplaners a un límit insuportable.

El futbol són sentiments i el futbol de seleccions ha estat des de sempre pura política, per moltes proclames que facin alguns quan els convé. No descobreixo res. I els sentiments són a vegades inexplicables i indescriptibles, que no és ben bé el mateix. I igual com molts espanyols van ser dimecres casos clínics, m'he sorprès de veure els dubtes existencials de catalans de filiació nacional inequívoca i rocosa, d'aquells que, en absència de la selecció de Catalunya, tenen com a preferida la que juga contra Espanya. Què pesa més, la ràbia que suscita CR7 pel sol fet de ser com és i la violència innata de Pepe o la muralla cada dia més alta i reforçada que representa Espanya per Catalunya? Jo ho tinc clar i em mullaré: mentre Piqué, Xavi, Valdés, Puyol, Cesc, Busquets i Jordi Alba hagin de vestir obligatòriament de vermell per ser campions d'Europa o del món, prefereixo que ho sigui qualsevol altre. Millor per a ells, que tenen tot el dret a aspirar a guanyar. Jo també tinc dret a sentir-me representat i no em deixen. El dia que algun d'aquests primeres espases faci algun gest pel reconeixement esportiu de Catalunya més enllà de mostrar una senyera en la final del mundial –mira que n'és, d'anormal, haver de considerar aquell detall gairebé com una heroïcitat– potser seré més comprensiu. Mentrestant, confio en Balotelli per diumenge, això sí, amb un punt més resignació que d'esperança.