Del jutge simpàtic al tot s'hi val
de control per evitar que la manera de fer viable un club sigui una quitança
del 80%
del deute
La Penya sortirà del concurs de creditors. Gran notícia... per al Joventut i una gran part del seu entorn proper. No tot, perquè al proveïdor de viatges, autocars o bugaderia que n'hi devien 100, n'hi deuran només 20, i a cobrar d'aquí a tres anys. És l'altra cara de l'acord majoritari de l'assemblea de creditors. Entenc que aquests mesos sota la llei concursal han servit, també, perquè el club i sobretot la seva afició facin un procés de comprensió de quina és la seva realitat i processi com a part d'un passat meravellós –però passat– l'etapa d'Aíto, Rudy i Ricky. Aquest exercici mental, immaterial, era tan necessari com estructurar financerament la societat.
No podem passar per alt, però, que les condicions de sortida de la llei concursal són molt favorables per al Joventut. Millor per al club, repeteixo. A diferència del difunt Girona i del moribund Alacant, la Penya té actius i una expectativa de viabilitat. Però –i el senyor jutge ja em perdonarà— tinc la convicció que el marge de discrecionalitat que tenia a l'hora de redactar el seu informe s'ha decantat cap al club. Perquè és la Penya, per la seva història i per simpatia. Sense voler fer cap judici d'intencions, el Valladolid i l'Estudiantes haurien ballat sobre un peu en condicions semblants. La resolució del concurs del Joventut no crea precedent perquè cada societat viu circumstàncies diferents, però sí que serà un punt de referència a partir d'ara. No és moment de plantejar si una quitança del 80% és justa o no per al creditor –si l'alternativa a cobrar un 20% i a terminis és no cobrar res, la resposta és òbvia–, però sí de preguntar-nos si els mecanismes de control no haurien de poder intervenir abans que els comptes d'una societat estiguin tan malament que l'única solució fos una quitança d'aquesta magnitud.
Fora de la competició professional, assistim a un altre fenomen de campi qui pugui en l'àmbit FEB. Aquí s'ha instal·lat el tot s'hi val. Els cauen els clubs com mosques, a LEB Or (Tarragona, Girona, Menorca, Mallorca, La Palma) i a la Lliga Femenina (Ros Casares, Sóller, Celta, Càceres...) per culpa dels deutes i la gran mesura de suport és aprovar una rebaixa en els avals que serveixen, justament, per garantir que els jugadors cobrin a final de temporada. És clar, cobren després que la FEB s'hagi rescabalat de tots els seus deutes. Així és molt fàcil. I com que ni així tenen quòrum, han instaurat la política de portes obertes. És a dir, qui vulgui una plaça, que la demani i és seva (Barça B) i qui estigui fins a dalt de deutes però vulgui pujar (Femenino Càceres) li fem lloc amb una pirueta legal perquè sigui un altre club (Al-Qazeres) el que ocupi la plaça. Diu el president de la FEB, José Luis Sáez, que tancar l'ACB és molt dolent. El problema de les seves lligues és justament el contrari: que hi entra qualsevol, com vol i quan vol. I això, a la llarga, serà tant o més dolent.