Del jutge simpàtic al tot s'hi val

La Penya sor­tirà del con­curs de cre­di­tors. Gran notícia... per al Joven­tut i una gran part del seu entorn pro­per. No tot, perquè al proveïdor de viat­ges, auto­cars o buga­de­ria que n'hi devien 100, n'hi deu­ran només 20, i a cobrar d'aquí a tres anys. És l'altra cara de l'acord majo­ri­tari de l'assem­blea de cre­di­tors. Entenc que aquests mesos sota la llei con­cur­sal han ser­vit, també, perquè el club i sobre­tot la seva afició facin un procés de com­prensió de quina és la seva rea­li­tat i pro­cessi com a part d'un pas­sat mera­vellós –però pas­sat– l'etapa d'Aíto, Rudy i Ricky. Aquest exer­cici men­tal, imma­te­rial, era tan neces­sari com estruc­tu­rar finan­ce­ra­ment la soci­e­tat.

No podem pas­sar per alt, però, que les con­di­ci­ons de sor­tida de la llei con­cur­sal són molt favo­ra­bles per al Joven­tut. Millor per al club, repe­teixo. A diferència del difunt Girona i del mori­bund Ala­cant, la Penya té actius i una expec­ta­tiva de via­bi­li­tat. Però –i el senyor jutge ja em per­do­narà— tinc la con­vicció que el marge de dis­cre­ci­o­na­li­tat que tenia a l'hora de redac­tar el seu informe s'ha decan­tat cap al club. Perquè és la Penya, per la seva història i per sim­pa­tia. Sense voler fer cap judici d'inten­ci­ons, el Valla­do­lid i l'Estu­di­an­tes hau­rien ballat sobre un peu en con­di­ci­ons sem­blants. La reso­lució del con­curs del Joven­tut no crea pre­ce­dent perquè cada soci­e­tat viu cir­cumstàncies dife­rents, però sí que serà un punt de referència a par­tir d'ara. No és moment de plan­te­jar si una qui­tança del 80% és justa o no per al cre­di­tor –si l'alter­na­tiva a cobrar un 20% i a ter­mi­nis és no cobrar res, la res­posta és òbvia–, però sí de pre­gun­tar-nos si els meca­nis­mes de con­trol no hau­rien de poder inter­ve­nir abans que els comp­tes d'una soci­e­tat esti­guin tan mala­ment que l'única solució fos una qui­tança d'aquesta mag­ni­tud.

Fora de la com­pe­tició pro­fes­si­o­nal, assis­tim a un altre feno­men de campi qui pugui en l'àmbit FEB. Aquí s'ha ins­tal·lat el tot s'hi val. Els cauen els clubs com mos­ques, a LEB Or (Tar­ra­gona, Girona, Menorca, Mallorca, La Palma) i a la Lliga Feme­nina (Ros Casa­res, Sóller, Celta, Càceres...) per culpa dels deu­tes i la gran mesura de suport és apro­var una rebaixa en els avals que ser­vei­xen, jus­ta­ment, per garan­tir que els juga­dors cobrin a final de tem­po­rada. És clar, cobren després que la FEB s'hagi res­ca­ba­lat de tots els seus deu­tes. Així és molt fàcil. I com que ni així tenen quòrum, han ins­tau­rat la política de por­tes ober­tes. És a dir, qui vul­gui una plaça, que la demani i és seva (Barça B) i qui esti­gui fins a dalt de deu­tes però vul­gui pujar (Feme­nino Càceres) li fem lloc amb una piru­eta legal perquè sigui un altre club (Al-Qaze­res) el que ocupi la plaça. Diu el pre­si­dent de la FEB, José Luis Sáez, que tan­car l'ACB és molt dolent. El pro­blema de les seves lli­gues és jus­ta­ment el con­trari: que hi entra qual­se­vol, com vol i quan vol. I això, a la llarga, serà tant o més dolent.