La buidor de les paraules
La naturalitat i la distensió són un bé cada dia més preuat a les sales de premsa. En especial, del futbol, l'esport més absorbit pel tsunami mediàtic. És l'opi del poble i, com a tal, centenars de càmeres, micròfons i llibretes es concentren cada dia al voltant d'un jugador per extreure-li alguna resposta sucosa. Tancats entre el temor de dir alguna frase malsonant –i que sigui carn de programes televisius nocturns o de tertúlies radiofòniques– o les poques ganes de veure's assetjat a preguntes, hi posen fre a còpia de tòpics i frases buides. Tant és així que, quan apareix algú amb discurs –o que no li fa res exposar-lo en públic–, fins i tot genera l'aplaudiment dels periodistes, com li va passar al blaugrana Javier Mascherano la temporada passada.
Ara que s'acosten els Jocs i l'ona expansiva de tots els mitjans s'amplia fins als esports més minoritaris és quan es constata més aquest fet. Als esportistes anònims, els de les especialitats poc seguides i pèssimament pagades, no els costa interactuar amb la premsa, obrir-se de bat a bat i expressar-se sense la interferència perenne del què diran. En definitiva, fugir de la previsibilitat dialèctica i del discurs memoritzat al seu cervell. És una autèntica alenada d'aire fresc al frenètic dia a dia, basat en la paraula fàcil i la nul·la reflexió. L'últim exemple d'això el vam viure fa una setmana, amb la presentació de Jordi Alba com a nou jugador del FC Barcelona. Vagi per endavant que el fitxatge del lateral de l'Hospitalet em sembla sensacional i sóc dels que pensa que els 14 milions d'euros pagats al València són pocs si es té en compte el seu rendiment en l'Eurocopa. Ara bé, el futbolista, sobreexposat públicament els darrers dies, va recórrer a la bateria de tòpics històrics en la seva estrena de blaugrana: petó a l'escut de rigor, “orgullós d'estar al millor equip del món” i “és un somni ser aquí”. Res d'estrany si no fos perquè els actes no reflecteixen precisament això. Si la il·lusió se't menja i, al final, has complert un somni d'infantesa –molt i molt ben pagat, per cert–, com és que acceptes marxar als Jocs de Londres, cosa que et farà incorporar a les ordres de Tito Vilanova l'últim i amb la pretemporada ja acabada? Ningú, ni ell, comptava per a la cita olímpica –el fix era el català Dídac Vilà– fa un mes i ara s'hi ha enganxat sense pensar ni un sol instant en les conseqüències que li pot comportar això. A ell i al Barça. I és que Alba ha empalmat el curs amb el València amb l'Eurocopa i ara haurà d'empalmar els Jocs amb l'inici de la temporada oficial. Un exercici d'egoisme personal que, per exemple, Sergio Busquets ha evitat. Pel bé del seu club, que el paga. I qui digui que ha renunciat a les vacances oblida que el cos, i més en aquests nivells, requereix un descans sigui quina sigui l'edat.
Espero que aquest gest no signifiqui que l'èxit li hagi pujat al cap ni que es cregui qui sap què. Al Barça ningú té la titularitat assegurada i per fer-se el lloc, s'ha de treballar. No valen paraules boniques de fidelitat eterna i gestos d'amor cap a l'escut. Ho té clar, per exemple, Jonathan dos Santos que, veient que es juga el ser o no ser en la preparació, ha renunciat a defensar la samarreta del seu país a Londres, tot i que Mèxic aspira a medalla. Ell té clar quina és la seva prioritat i ha fet el pas de mullar-se, cosa que a Alba li ha faltat. Ha intentat quedar bé amb tothom i ha demostrat amb fets que fer la pretemporada de blaugrana no li genera gaire trempera. Perquè, i més aquests dies, les presentacions no només són un encadenat irreflexiu de bones intencions, sinó que en ocasions porten al surrealisme més pur. Fa uns dies, Sergio Tejera va aparèixer en societat davant els mitjans el dia del retorn a l'Espanyol i va etzibar –sense immutar-se–: “Havia somiat en això sempre.” Això sí, amb quinze anys no li va costar gens marxar al Chelsea. I ningú el va obligar a deixar el club del “seu cor”.