Tenim a tocar els Jocs de Londres i les commemoracions dels vint anys dels Jocs de Barcelona. Tots anem plens de records, d'amics per sempre, de les gestes esportives que es van viure i de cantar la gran transformació que va viure Barcelona gràcies a aquells Jocs. Del que hi ha menys gent que es recordi és de l'espanyolització que els Jocs van portar a Catalunya. Tampoc falten els panegírics al pare de tot plegat, Joan Antoni Samaranch. En diuen i ens repeteixen que, sense ell, els Jocs no s'haurien fet mai a Barcelona, un evident menyspreu a tota la gent que va treballar en la candidatura i a la pròpia ciutat. Si els Jocs es van fer a Montreal, Seül, Atlanta i Sydney, per quins set sous no es podien fer també a Barcelona, amb o sense Samaranch?

Hi ha un altre fet que també implica els Jocs, Samaranch i Barcelona i que va passar avui fa setze anys. El 17 de juliol del 1996, Joan Antoni Samaranch va festejar el seu 76è aniversari modificant la Carta Olímpica amb una nova redacció de la regla 34.1, la que regulava l'admissió de nous comitès. Fins a aquell dia, la Carta Olímpica admetia interpretacions que es podien considerar fidels al pensament de Coubertin sobre els països esportius. Catalunya les complia, tot i que li faltava aconseguir que cinc federacions catalanes d'esports olímpics fossin reconegudes per les seves federacions internacionals. Aquell dia, el COI va canviar la regla 34.1 que definia país com “un estat, territori o porció de territori que el COI consideri, segons la seva discreció absoluta, com una zona de jurisdicció del país que ell ha reconegut” per: “L'expressió país significa un estat independent reconegut per la comunitat internacional.” Samaranch va canviar les regles del joc quan s'estava jugant la partida. El COI quedava supeditat, pel que fa a qui podia participar en els Jocs, a les decisions d'un organisme polític, les Nacions Unides.

El COI tenia tot el dret a fer que el va fer i Samaranch a fer content el seu país –Espanya– del qual formava part la seva regió –Catalunya– i la seva ciutat –Barcelona–. Samaranch va actuar com era lògic que actués, com un barceloní espanyol que defensava uns interessos dobles: els seus com a espanyol i els de l'organisme que presidia, el COI, al qual va voler blindar d'un possible allau de peticions de comitès. Tot normal i lògic.

El que no és tan normal ni tan lògic és que a Catalunya s'oblidi aquest fet. Va ser el COI de Samaranch el que va tallar les ales al Comitè Olímpic de Catalunya, que tenia presentada una petició de reconeixement. El COI va canviar les regles quan la partida s'estava jugant. A Espanya ho van celebrar. A Catalunya, també tenim amnèsia d'aquest fet perquè Samaranch és intocable. Doncs no. També hi ha memòria històrica en l'esport i està molt clar qui va impedir que Catalunya participi algun dia en uns Jocs Olímpics.