L'absurditat de la norma (II)
L'ACB no deixarà de tibar la corda en la defensa de l'exclusivitat dels entrenadors en tots els seus clubs associats. A cap d'ells se li permet –ni se li permetrà amb vista al futur, almenys a mitjà termini– dirigir seleccions nacionals si tenen contracte en vigor. Fa una setmana, reflexionava en aquestes línies sobre la idoneïtat d'aquesta norma, que considerava excloent i restrictiva per als tècnics que militen en la competició. No li veia una raó de ser per tenir una càrrega lògica, però hi és.
Val a dir que no es tracta de cap capritx dels clubs, sinó d'una contraprestació exigida en base al conveni que els tècnics de l'ACB tenen subscrit amb la lliga amb el vistiplau de la totalitat d'integrants. Un conveni únic al continent europeu –per això les inexistents restriccions arreu i la proliferació de casos que cohabiten en dos càrrecs–, i que els reporta uns beneficis i una seguretat de cobrament important. En ell, i fins a aquest curs, s'hi preveia un sou mínim de 180.000 euros que cada any es veu incrementat en un 5% més l'IVA. És això el que ara pot privar, per exemple, Fotis Katsikaris (Bilbao) de dirigir la selecció grega, càrrec per al qual era un dels candidats. Una altra història és la de l'Unicaja i Jasmin Repesa, que fan martingales legals –signen petits contractes perquè el tècnic croata no compagini el club de Los Guindos amb la selecció del seu país– per driblar la norma. I és per això també que els ajudants, que no estan subjectes a aquest conveni amb una protecció laboral tan fèrria, poden passar els estius dirigint seleccions, ja siguin sèniors o categories de formació. És el cas de Diego Ocampo, assistent de Joan Plaza i que ara ho serà d'Aíto al Cajasol, que dirigeix la selecció sub-16, en plena disputa de l'europeu.
La crisi i la dificultat per quadrar balanços de molts clubs ha propiciat que els tècnics s'hagin avingut a retallar –i la disputa ha estat feixuga– el salari mínim fins a 130.000 euros, quantitat gens menyspreable. Això sí, no es perd el 5% més IVA d'increment anual i disposen de la garantia de cobrar-ho tot en cas que hi hagi acomiadament. Fins i tot, i si el club no se'n fes càrrec o no pogués, ho faria la mateixa associació de clubs. Amb tots aquests ítems, no és d'estranyar que l'ACB –amb el vistiplau, és clar, per derivació dels seus clubs associats– vetés la nominació de Jaume Ponsarnau, actual preparador de l'Assignia Manresa, per ser el seleccionador sub-18, tal com pretenia la FEB. I, del cas de Ponsarnau, se'n desprèn una altra reflexió: quants tècnics de l'ACB tenien en la temporada recentment acabada un contracte mínim tal com s'estipula en la normativa? Evidentment, no tots. Ni la meitat dels divuit que exercien al final de curs. I això que tots han de presentar un contracte obligatori que demostri que estan percebent el mínim exigit per llei. Què passa aquí? Doncs que hi ha tècnics –i no precisament dels clubs grans, que el superen de llarg– que cobren molt per sota d'aquest salari mínim i s'avenen a buscar fórmules, com la col·laboració amb la fundació o amb les categories inferiors del seu club, aportant uns diners que realment no existeixen. Fets com aquests, precisament, no juguen a favor del col·lectiu d'entrenadors, per bé que aquests professionals es garanteixen treballar en l'elit. La norma té un punt d'absurd, però és força comprensible que, si els tècnics tenen tan protegits els seus contractes, els clubs els vulguin tan sols per a ells.