Vint anys sense aprendre de l'èxit olímpic
En aquests moments en què la decadència econòmica amenaça els racons més íntims del país, quan la depressió col·lectiva és a punt d'instal·lar-se en nosaltres, hauria de ser útil una mirada al que es va esdevenir fa vint anys. No per nostàlgia, ni per distreure'ns de les cabòries, ni per Barcelona, les rondes, la façana marítima, l'estadi, el CAR de Sant Cugat i el canal olímpic de la Seu. Ni tan sols pensant en la nostra autoestima. N'hi ha prou que la perspectiva d'un temps que ens ha fet segurament menys valents, però més clarividents, ens permeti analitzar per què tot allò del 1992 va sortir tan bé i per què vint anys després encara estem com estem. Són nivells diferents, però em sembla que hi ha una clau similar.
“Aquells dies ens van fer feliços”, diu Jordi Pujol tot recordant l'estiu olímpic de Barcelona. Sempre hi haurà excepcions –no crec que les víctimes de la garzonada en fossin gaire, de felices–, però la proximitat del poble català al fet olímpic, tot i que en alguns casos fos molt relativa, va fer posar d'acord tot un país.
Posar-nos d'acord. Tots. O gairebé, que la unanimitat no és d'aquest món. Els Jocs del 1992 van tenir un reconeixement mundial perquè a Catalunya tothom es va posar en sintonia. Malgrat que els recels entre CiU, al govern, i un PSC potentíssim al municipalisme eren colossals. I de la particular relació entre Pujol i Maragall, ni en parlem. Dia per dia, vint anys després de l'espectacle que va donar el tret de sortida a quinze dies memorables, el Parlament de Catalunya no va reflectir l'acord que hi ha entre la ciutadania en un tema cabdal per a la supervivència, el pacte fiscal. Més que no haver-ne après en vint anys, començo a pensar que és impossible. Un altre gran acord pres al parc de la Ciutadella el 30 de setembre del 2005 el va començar a dinamitar l'endemà mateix un dels grups que l'havia votat. El mateix que va fallar dimecres. Ja hem vist com de cara hem pagat aquesta debilitat.
La clau ens la dóna un altre dels protagonistes del 1992, Josep Miquel Abad. “Es van intentar maniobres per interposar un vicepresident de perfil polític en el comitè organitzador, fet que hauria estat un desastre.” Va ser un encert indiscutible situar Abad com a conseller delegat del comitè organitzador. Vistos els vint anys posteriors, sap greu haver de concloure que només algú com ell, amb trajectòria contrastada, sense necessitat de revàlida a les urnes i que –tot i la seva antiga militància en el PSUC– tingués una actuació despolititzada, podia garantir l'èxit col·lectiu que el tacticisme partidista ha fet impossible amb posterioritat. Abad va blindar el COOB 92 i, per la seva discreció, només ell sap què li va costar. En vint anys, la classe política catalana ha cremat moltes oportunitats que també sap alimentar èxits col·lectius. Una llàstima. Un avís, perquè les oportunitats no seran infinites. I molts temors pel que ens espera.