Ca-ta-la-na
La medalla de plata de Mireia Belmonte ha estat el vàlium que necessitaven els responsables de l'esport espanyol i el nombrosíssim cor mediàtic que l'envolta. Estaven al llindar de l'atac de nervis en veure prop de 40 comitès al davant seu en aquesta reinterpretació del joc de qui la té més grossa que és el medaller. Alguns veien probables onze medalles, d'altres en pronosticaven dinou, i tots començaven a ser presoners de les seves paraules, a mirar-se al mirall, a preguntar-se què hem fet malament i a confiar en els esports d'equip que encara sobreviuen. No descarto que tornin a la depressió.
L'èxit de Belmonte és també un triomf autodidacta. De la mateixa manera que els nedadors xinesos s'entrenen a Austràlia –tot i que el règim ja procura que se sàpiga com menys millor– aquí estava a punt de triomfar la idea que sense anar als Estats Units o a Holanda no es podia fer res de bo. Mireia, de Badalona, és un producte del CAR i de Sabadell, un producte del país. El seu entrenador, Fred Vergnoux, és alhora el director tècnic del CN Sabadell, un volcà en erupció dins els esports d'aigua. A Londres, a més de Belmonte, hi ha aportat Clàudia Dasca, Judit Ignacio i una llarga llista de jugadors de les seleccions de waterpolo.
I el triomf de Belmonte també és un reconeixement a l'esport català, baluard absolut i fonament indeleble de l'esport espanyol i que, paradoxalment, les està passant més magres que ningú per culpa de l'asfíxia financera i la sagnia fiscal que aplica Espanya. És també un reconeixement a la resposta a la catalana davant les adversitats. Treballar més, perseverar, aixecar-se ben aviat.
I m'agradaria –però no estic gens convençut que passi– que la plata de Belmonte sacsegés alguna consciència a la nostra televisió pública. Els mitjans privats poden –podem– escollir el nostre àmbit referencial. El nostre és Catalunya, l'esportista i l'esport català –som els únics en el món de la premsa diària escrita– amb l'inconvenient que representa que l'esportista i l'esport català només es poden expressar internacionalment a través de la representació d'Espanya. Però és complicat d'empassar-se que l'univers de referència de Televisió de Catalunya en aquests Jocs Olímpics sigui Espanya i els seus esportistes. Andalusos, gallecs, canaris, murcians o castellans que queden eliminats només començar i que tenen una presència que em resulta incomprensible sobretot perquè s'acaba tenint la sensació que TVC reprodueix l'esquema de TVE sense que el seu mercat sigui el mateix. Amb atenció especial als esports amb presència de catalans, però sense preocupació manifesta per remarcar aquest fet. Per reivindicar-ne una pertinença com ho fem molt pocs. És qüestió d'orgull de país, d'autoestima. I diria que no ens en sobra.