Digueu-me antic, si voleu, però hi ha canvis que es fan en l'esport que no m'acaben de convèncer. Com el sistema d'eliminatòries en els 100 metres que s'ha estrenat en aquests Jocs de Londres, amb la disputa de tres semifinals en comptes de dues, com s'havia fet tota la vida. Ja sé que el fet que una cosa s'hagi fet sempre d'una manera no implica que s'hagi de continuar fent de la mateixa per sempre més, però igual que cal defensar l'ús de les noves tecnologies per esclarir possibles conflictes –en contra del que s'ha fet tota la vida–, modificar com s'ha modificat a Londres el sistema d'eliminatòries no em sembla gaire adient.

Per definició, si una final d'atletisme que es disputa per carrers, com els 100, els 200 i els 400 metres –amb o sense tanques– la disputen vuit atletes, en les semifinals hi hauria d'haver el doble d'atletes, és a dir setze. En atletisme, aquesta és la condició de semifinalista en els 100 metres: estar entre els setze millors. Ara, a Londres, ser semifinalista en els 100 metres ha volgut dir estar entre els 24 millors. No és mateix, oi? Ja sé que amb aquest sistema, els atletes s'estalvien fer una cursa i, per tant, en teoria arriben en millors condicions, més descansats, a la final. Estaria d'acord amb aquesta premissa.

El problema està que si tens 24 atletes en les semifinals i n'han de quedar vuit per a la final, el sistema de classificació per entrar en la lluita per les medalles és brutal: els dos primers i els dos millors temps en la final. En natació, en les proves de 100 i 200 metres es fan sèries, semifinals i finals i són els 16 i els 8 millors temps els que passen, sense cap més condició. Si els vuit millors temps els fan vuit d'una mateixa semifinal –cosa que no passa mai–, aquests són els que disputen la final. Sense més.

Però una pista d'atletisme no és una piscina. A la piscina –especialment si són cobertes–, difícilment canviaran les condicions entre les sèries. A la pista poden canviar, i molt. El vent, per començar, clau per determinar els dos atletes que passen per temps en una cursa, els 100 metres, que es juga a la centèsima. El sistema que ara s'ha instaurat en els 100 metres ja fa temps que s'aplica en els 800 i els 400 i després d'haver vist molts campionats no m'ha acabat de convèncer mai. I ara en els 100 metres, encara menys. Dilluns, la tercera semifinal dels 100 es va córrer 16 minuts després de la primera. Sortosament, no hi va haver gran diferència amb la velocitat del vent.

Digueu-me antic, si voleu, però trobo a faltar la lluita cos a cos entre vuit atletes sobre una pista llançant-se sobre la línia d'arribada sabent que si estan entre els quatre primers tindran el premi de córrer la final, sense pensar en res més que a creuar la línia. Obviant qui ha corregut abans o qui correrà després i si, de sobte, els dos metres de vent que hi ha hagut abans a favor s'han convertit en dos metres en contra.