Esperit esportiu d'aparador
Els vigilants de la pulcritud de l'esperit esportiu han pres Londres. No els ha tremolat la mà a l'hora d'excloure quatre de les principals favorites en el torneig femení de bàdminton. Dues parelles de Corea del Sud, una indonèsia i una xinesa van jugar a perdre per aconseguir un aparellament més favorable en el quadre final. Ahir la víctima va ser l'atleta algerià Taoufik Makhloufi –guanyador d'una semifinal dels 1.500 m– i la seva sospitosa retirada a l'inici de la seva sèrie de 800 m, que va fer pensar que es guardava forces per a la final de la distància llarga. Sort que el van acabar readmetent.
Molt lloables totes aquestes decisions, si no fos que tan sols constitueixen la part més visible de la picaresca olímpica. A veure si ens entenem, que les unes i l'altre van dissimular molt poc. En realitat, sembla que l'únic que els interessi sigui la imatge que projecten dels Jocs situacions com aquestes i que els espectadors estafats no els puguin reclamar la devolució de l'import de l'entrada. En realitat, el problema el fomenten les mateixes federacions i el COI amb un format de competició que és una temptació. És tan senzill com eliminar les lliguetes i adoptar per al bàdminton el mateix sistema de competició en arbre que fa servir el tennis. Tots els jugadors ordenats per rànquing i si perds, cap a casa. Aquí no hi ha especulació possible.
Malgrat tot, el COI sap que contra les conductes antiesportives, la batalla està perduda. Jornada d'ahir en el torneig de bàsquet. Brasil-Espanya. Tots dos sabien que guanyar era trobar-se amb els Estats Units en semifinals, un aparellament que per lògica i sense deixar-nos enganyar pel partit EUA-Lituània, obligava a situar l'objectiu raonable en el matx pel bronze. Fita històrica per al Brasil, però Espanya aspira a més. En circumstàncies com aquestes, no cal fer-se bàsquets a la cistella pròpia, acció d'altra banda sancionable. Estarem d'acord que, amb moltíssim respecte per a tothom, en cas que la victòria hagués estat imprescindible Rudy hauria jugat més de 15 minuts i hauria llançat més d'una vegada, Calderón també hauria estat més de 14 minuts en pista i el parcial en l'últim quart no hauria estat 16-31. Si Navarro, Calderón i els Gasol no s'aixequen ni un minut de la banqueta i Sada, Llull, Claver, Reyes i Ibaka en juguen 40, és o no un altre partit? Espanya hauria pogut jugar a perdre amb la indolència més absoluta però els òrgans disciplinaris de Londres 2012 no haurien tingut cap escletxa per sancionar aquest comportament tan contrari a l'esperit esportiu com el de les parelles de bàdminton. Mentre hi hagi fases amb lliguetes, això sempre serà possible
En el cas de l'algerià Taoufik Makhloufi, se'l sanciona perquè el que va fer –retirar-se a poc d'haver començat la seva sèrie– “fa lleig”. Però menys s'hauria esforçat quedant-se a la vila olímpica i renunciant als 800 m en nom d'unes molèsties per estar més fresc en els 1.500. Però, i si fos cert que tenia molèsties i no es va voler arriscar a una lesió? No seria el primer ni serà l'últim que renuncia a una prova per concentrar-se en una altra. I l'efecte és sempre el mateix: un atleta que hauria quedat eliminat i que accedeix a la tanda següent. Makhloufi es va equivocar de dalt a baix. Volent quedar menys malament, es va quedar fora de la final dels 1.500 fins que –prepareu-vos– va presentar un certificat mèdic que acreditava que estava lesionat. En la pràctica, li van insinuar que anés al metge de la seva delegació perquè signés un paper perquè el sanedrí del COI es pogués rentar les mans i la consciència. La brutícia, sota l'estora no es veu, i tot sembla net com una patena.