El dia de glòria que va viure dimarts la delegació espanyola en els Jocs Olímpics de Londres amb la conquesta d'una medalla d'or i dues de plata –a més d'assegurar-ne una que no se sap de que quin valor serà en el waterpolo femení– va significar acabar la jornada en el novè lloc d'un medaller virtual que només comptabilitzés les medalles que es van atorgar en les 21 finals que es van disputar aquell dia. El millor dia, doncs, per a l'equip espanyol, va ser superat per vuit delegacions, entre elles la de l'Iran, que es va emportar dues medalles d'or i dues de plata. El medaller de l'onzena jornada dels Jocs estaria encapçalat per la Gran Bretanya amb quatre ors, dues plates i dos bronzes, seguida de la Xina –tres ors i nou medalles–, Rússia –tres ors i sis medalles–, l'Iran, Austràlia i Holanda –dos ors i quatre medalles–, els Estats Units –un or i set medalles–, Alemanya –un or i cinc medalles– i Espanya –un or i tres medalles.

La Gran Bretanya, la Xina, Rússia, els Estats Units, Austràlia i Alemanya són països amb gran tradició en els Jocs –el pitjor de tots, dimarts a la nit, era Austràlia, amb 26 medalles– i veritables potències en alguns esports. L'Iran i Holanda, no, però dimarts van tenir un millor dia que el millor dia, el “Superdimarts” que va titular algun mitjà, de l'equip espanyol.

I què passa? No passa res. Cada dia dels Jocs és diferent i tret de les grans potències olímpiques, que acostumen a guanyar medalles cada dia, les altres delegacions oscil·len entre l'eufòria i la decepció segons com es va desenvolupant el programa. A més, és evident que les medalles en els esports d'equip –en què la delegació espanyola és una potència– no es poden repartir fins al tram final dels Jocs.

És a dir que tranquil·litat. Les medalles que es guanyen s'han de celebrar, nosaltres també gaudim amb les que conquereixen els esportistes catalans, però no cal fer sortir les coses de mare. Dimarts, en la gran jornada, només Marina Alabau podria haver entonat –no sé si ho va fer–, aquell eslògan que diu: “Soy español, a que quieres que te gane.” Els altres –les catalanes de la sincronitzada incloses–, van pujar al podi però no a dalt de tot. Tenen al davant algú millor que els ha guanyat. Són molt i molt bons, però no els millors. El “Soy español, a que quieres que te gane” té molt poc d'esperit olímpic i, de fet, no és dels esports olímpics d'on ha sorgit. En aquests dies de Jocs he escoltat molts esportistes de les disciplines a les quals els grans mitjans només fan cas cada quatre anys, quan guanyar o no una medalla és posar en joc el prestigi d'un país, queixar-se que tot aquest muntatge del “Soy español...” no és cosa seva, que ells fan el que poden i que no tenen res a veure amb els professionals del futbol, el bàsquet, el ciclisme i el tennis i encara menys amb esports no olímpics com les motos i la fórmula 1. Esports que, a partir del 13 d'agost, els tornaran a les catacumbes.