Tolerància per als intolerants?
Convivència és con-vivència, és a dir, compartir vivència. Si un dels dos no vol conviure, no hi ha convivència. I cada segon que passa és més evident que la convivència no és possible. El que ha passat amb Àlex Fàbregas, jugador de la selecció espanyola d'hoquei herba, no té nom. El jugador del Polo va gosar dir que competeix amb Espanya perquè és amb l'única selecció que ho pot fer, però que el seu cor és català. Amb tota senzillesa i amb tota la maduresa dels seus 32 anys. I amb l'aval d'haver estat un fix en les seleccions espanyoles des del 2004 i haver donat sempre la cara. Per alguna cosa ha repetit.
Fàbregas ha acceptat conviure amb una realitat que a molts no ens agrada. Des del respecte, sense cap aire de superioritat moral. La resposta des de les vísceres de l'espanyolitat troglodita ha estat entre repugnant i delictiva. Tant, que Fàbregas ha preferit tancar el seu compte de Twitter. El món de la xarxa té aquestes coses perquè l'anonimat s'hi pot moure amb impunitat absoluta. Només podem exigir que es prenguin les mesures perquè de les paraules no es passi als fets. Però el que em té més alarmat és la correlació d'opinions. L'anonimat de Twitter també ho és sobre l'origen geogràfic del compte, però segur que no m'equivoco si dic que, per cada cent piulades insultants o amenaçadores procedents d'Espanya n'hi ha una o dues, com a màxim, de suport a una persona que –repeteixo– amb tot respecte va expressar la seva opinió. Aquesta falta de solidaritat em porta a pensar que el ciutadà mitjà espanyol percep la confrontació d'opinions com un atac frontal a la unitat de la seva pàtria, no com una dissensió. Crec que és fruit d'un complex d'inferioritat que encara no s'han espolsat del damunt. El mateix complex que fa que TVE no pari de recordar els orígens familiars lleonesos de la catalana Erika Villaécija i no esmenti en cap moment que David Cal és nascut a Suïssa.
Trobo a faltar que les grans figures de l'esport espanyol donin suport públic a Fàbregas. Per no moure'ns d'àmbit, ni que fos amb un tuit. Però no passarà. Ja s'ha vist amb l'atleta Àngel Mullera, víctima d'un assetjament governamental i mediàtic sense precedents i, sobretot, sense la base jurídica més elemental. Per això –quan qui té l'última paraula no és espanyol (TAS)– va poder competir. Mullera explicava en una entrevista a El 9 que quan va arribar a la vila olímpica va veure gestos de complicitat en altres esportistes. Citava els d'hoquei herba. Units per una mateixa causa, la defensa d'una injustícia. Novament en privat. Per què? Fins quan ens faran por els intolerants? L'estat de dret és tan magnànim que diu que combat els que estan fora de la llei amb les armes de la llei. I està bé que sigui així, tot i que implica ser intolerant amb qui practica la intolerància. Però per això hem de saber estar més al costat de qui n'és víctima.