Els Jocs Olímpics van plens de pel·lícules fantàstiques, gestes esportives i fites llegendàries dels seus actors més mediàtics. D'aquests en parla tothom. Són els herois olímpics. Avui vull remarcar el paper d'un olímpic que, llastimosament, hem de considerar heroi nacional. Dic heroi perquè, com ja s'ha vist, proclamar la fidelitat al teu país té un preu. Àlex Fàbregas va expressar els seus sentiments de pertinença a la nació catalana d'una manera impecablement respectuosa amb els ciutadans d'adscripció espanyola i ha estat linxat en aquest món anònim que és Twitter.

Però el que el converteix en heroi nacional és que són comptats els esportistes de cert nivell que s'han posicionat en el mateix sentit. Sense voler ser exhaustiu, Ivan Tibau, Miquel Masoliver i Oleguer Presas són els que em vénen al cap. A Tibau no el van convocar més amb Espanya, a Masoliver li va costar Déu i ajuda que el Barça del president més independentista li fes prou costat i Oleguer va haver d'emigrar a Holanda perquè aquest postfranquisme espanyol que s'ha vestit de democràcia el deixés en pau.

No conec Àlex Fàbregas, però seria un honor. No sé si ens posaríem d'acord en res més que en la defensa d'un país que volem que sigui normal, en un pla d'igualtat. M'és igual. Només sé que l'any 2012 no és admissible que expressar amb naturalitat el teu pensament hagi de ser considerat un acte de valentia. Hem patit durant dècades les conseqüències que al País Basc una part de la ciutadania hagi viscut sota coaccions i amenaces. Lleis de partits, il·legalitzacions de dubtosa qualitat democràtica. Tot en nom de combatre el pistoler, però amb una segona i pèrfida intenció: tallar les ales i deixar sense veu els incòmodes. Per tant, no ens pot estranyar que el mateix Estat espanyol no hagi donat empara a un ciutadà seu –que, a més, l'ha defensat en uns Jocs Olímpics– i que ha estat amenaçat de mort per pensar diferent. Com fins fa uns mesos els del PP i el PSOE al País Basc. Si el teu estat no et defensa, què hi fem quedant-nos-hi. Oi Àlex?