Posa un estat a la teva vida
Aquest discurs de fals possibilisme que ens cau dia a dia, com una gota malaia, des de l'espanyolisme i des de l'autonomisme servil i submís, fa temps que cansa. Molts ens hem blindat, però he d'admetre que és un discurs que ha fet forat. I aquest és el perill. Per això hem de combatre sense cap debilitat la idea que tenir altes ambicions només pot generar frustració. Hem de donar la volta a l'argument per convèncer la massa crítica que ens falta per fer el pas definitiu cap a la sobirania en pla d'igualtat. Hem de saber explicar que una posició de radicalitat és compatible amb la racionalitat. I hem de poder recordar que la història de la humanitat i, singularment les últimes dècades, estan plena d'episodis de secessió pacífica impulsats per la voluntat popular i que el futur del nostre país està a les nostres mans. I que separats conviurem millor i no ens barallarem cada dia.
És que n'estic tip. De moltes coses. Però aquestes dues últimes setmanes he quedat tip d'una exhibició de bandereres en la qual no he vist la nostra. D'ambigüitats calculades. De consignes –o ha estat directament mala fe?– que s'han donat a la televisió pública espanyola per furgar en els avantpassats espanyols dels medallistes catalans. De tuits feixistes contra algú que pensa en llibertat i expressa el seu pensament amb un respecte impecable. De comissaris polítics amb la bandera espanyola a la butxaca i la missió de tapar un ikurrin qualsevol que gosi exhibir la medallista més humil de la delegació del COE. De puritans que jutgen la professionalitat d'un futbolista d'una selecció britànica impostada per si canta un himne que quan juga amb Escòcia és el del rival. Tip que facin retirar banderes que no els agraden tot i formar part del bloc constitucional espanyol (o no és això un ikurrin?). Fastiguejat que els esportistes del meu país que volen reivindicar la plenitud esportiva de Catalunya –que n'hi ha– no ho puguin fer sota amenaça d'haver d'emigrar, i hagin d'estar envejant el gest d'una jugadora argentina d'hoquei que amb set anys jugant a casa nostra en va tenir prou per entendre el que Espanya fa tres segles que fa veure que no existeix.
Prou. Prou de pensar que el COI podria fer marxa enrere i modificar la Carta Olímpica per admetre novament països esportius. Prou de pensar que sense Samaranch això és possible. No n'és. El COI és un instrument de poder temible i Samaranch, amb la modificació del 1996, va obrir definitivament les portes als estats. No conec ningú que renunciï al poder quan el té. Només el perd si l'hi prenen. L'únic camí per ser a Rio és la independència i em sembla que fem tard. Ara bé, per al 2020 tenim temps de fer bé les coses i sortir-nos-en. Ja m'imagino un or olímpic d'aquí a vuit anys amb una senyera i Els segadors, m'és igual si el campió canta o no. Em sembla que m'estan venint ganes que siguin a Madrid.