L'olimpisme ens regala sempre històries demencials, esportistes que toquen la glòria i esquincen qualsevol lògica imperant. D'un anonimat absolut a la glòria eterna. Aquest canvi d'estatus l'està vivint Stephen Kiprotich, flamant or en marató a Londres fa tot just nou dies. Aquest jove ugandès, de 23 anys, es plantava als Jocs amb una millor marca de 2:07:20, lluny de les d'etíops i kenyans. Ningú el tenia present. Ni tan sols al seu país, on veien Moisès Kipsino com l'opció més ferma de medalla, en la prova dels 5.000. A l'hora de la veritat, va acabar últim en un dels recitals de Mo Farah.

Com en tants altres casos, el salt de Kiprotich a l'atletisme buscava un futur millor, no tan dur com la infantesa viscuda al districte de Kapchorwa, a tocar de la frontera kenyana. Allà, tirant de l'agricultura de subsistència dels seus pares i enmig de condicions limitades de vida, van créixer ell i els seus sis germans grans. A l'Àfrica, aquest camí no és de roses i la ferotge competència fa que molts ni tan sols arribin a participar en grans campionats. A ell, tampoc li ha estat fàcil. Sense trobar el seu lloc en proves de la mitja distància –marques i resultats discrets–, la marató ha estat la prova en què ha focalitzat els últims esforços els dos últims anys. I, enmig de tota la mística de Londres, va fer la cursa de la seva vida el dia més assenyalat. Com el seu ídol, John Akii Bua, que va volar quaranta anys abans en els 400 m tanques dels Jocs de Munic contra tot pronòstic, el primer dia que algú rebaixava el sostre de 48 segons (47:82). Kiprotich ara també havia assolit l'or olímpic, el segon en la història del país, on es commemora el mig segle d'independència dels britànics. L'abast de la fita d'aquest carceller casat i amb dos fills el va calibrar quan va aterrar a l'aeroport de Kampala, on va rebre honors de cap d'estat i la joia de la multitud embogida. De fet, des d'Atlanta 1996, no hi havia ni un esportista d'Uganda que es penjava un metall olímpic. Per a ell, una prima de 80.000 dòlars i la construcció d'una casa per a tots els seus familiars –la vida quasi solucionada, vaja–, així com la promesa presidencial d'adaptar unes instal·lacions dignes a les necessitats dels atletes. Ara, cadascú ha de buscar-se la vida.

El més rocambolesc d'aquesta història és que el seu èxit s'ha gestat al país del costat, Kenya, la nacionalitat del segon i el tercer a Londres, Abel Kirui (campió del món) i Wilson Kiprotich. A Eldoret, ciutat de l'oest del país, a la vall del Rift i a 2.600 metres sobre el nivell del mar, s'hi forgen els millors fondistes del planeta. Sense excuses i amb sacrifici, dedicació i molta constància. Tots saben que un premi en metàl·lic d'una cursa internacional equival a quinze salaris en l'exèrcit kenyà, raó de pes per deixar-se l'ànima cada matí enmig de silenciosos camins polsosos. Allà, també s'hi prepara, per exemple, David Rudisha, el campió olímpic de 800 metres amb el rècord del món inclòs, i tants altres atletes de diverses nacionalitats. No només kenyans. Stephen Kiprotich és un dels que va triar la zona, el que els oriünds anomenen “casa dels campions” en un cartell a l'entrada, per preparar-se. De fet, el seu tècnic també és kenyà, Eliud Kipchage, plata en els Jocs de Pequín en 5.000 m. Compartint el lloc de preparació amb els rivals kenyans en la marató, Stephen Kiprotich ha pogut fer realitat el somni de tot africà que s'inicia en l'atletisme, un èxit de primer nivell. Un cas, el seu, que va perdre tres anys de la infantesa per una malaltia que ara encara es desconeix.

Més enllà dels focus que s'emporten Bolt, Phelps, Bryant i LeBron, hi ha victòries que tenen una simbologia especial. Que permeten a un atleta garantir-se un futur –textual, no simbòlic– i que injecten una alenada d'esperança a un país com Uganda. La imatge de la foto que acompanya el text ho resumeix tot: la felicitat del sacrifici.