Ja fa temps que no apago la tele
Tinc perfectament fixats en la memòria els llargs mesos que vam estar concedint al Barça de Rijkaard el crèdit que s'havia guanyat en les tres primeres temporades, amb dues lligues i una Champions. Aquella temporada 2006/07 va ser l'inici de la decadència d'un equip arrossegat per la baixada de braços d'algunes de les seves estrelles. Al Barça d'aquest inici de temporada no detecto cap símptoma que em pugui fer pensar en un procés degeneratiu. Ni en l'entrenador –que ja hi era, però s'estrena com a primer– ni en el més veterà i llorejat jugador d'una plantilla que, a més, té moltíssimes peces amb un mundial i dues Eurocopes guanyades. Per tant, dimecres no vaig apagar la tele ni amb el 2-0, ni quan Valdés s'assemblava més a un pop que a un porter. Tampoc em va indignar –sent greu– el seu error contra Di María al Camp Nou, perquè el model de Guardiola i Vilanova ens ha ensenyat que el col·lectiu ha de fer sempre d'element corrector de les errades dels individus, els nodes d'aquesta magnífica xarxa futbolística.
Torno a dimecres. Ja fa temps que no apago la tele quan van mal dades i confio que aquesta actitud serà cada dia més majoritària. Els que no se'n van anar a dormir la van encertar. Mai no havia viscut una final perduda amb tanta tranquil·litat. Ni amb tant plaer, sense voler ser provocador ni obscè amb els dogmes més arrelats en la tradició barcelonista. És un plaer veure com el Madrid, jugant onze contra deu, comença a dubtar d'ell mateix i acaba tancat a la cova i demanant l'hora. Sent xiulat pels seus seguidors. Al Bernabéu. Amb la grada en estat d'histèria per una final que no hi havia manera de tancar i amb aquell ai, ai, ai cada cop que Messi tocava una pilota i que jo creia exclusiu de la poruga i fatalista tribuna del Camp Nou. Amb –deu contra onze, insisteixo– Montoya arribant tot sol davant Casillas i Messi fallant una rematada molt més fàcil que la magnífica falta que va convertir.
Ja sé que ens en podrien haver clavat quatre en la primera meitat. També és cert que en l'anada Messi va tenir el 4-1 als peus i amb aquest resultat no s'haurien pensat remuntar ni amb sobredosi de testiculina. No es pot apel·lar al si no fos perquè els partits no haurien estat els mateixos. Però dimecres Montoya i Messi van estar a punt d'enviar al frenopàtic mig Madrid en el temps afegit. Després del que havia passat en la primera part, no em digueu que no va ser un plaer.
La copa del trofeu menys important de la temporada la va aixecar el Madrid i el Bernabéu ho va celebrar d'esma. Estaven tan esgotats mentalment, els aficionats blancs, i eren tan conscients que són un equip petit que haver-se estalviat la volta triomfal del Barça era un consol prou potent per tapar una estona les vergonyes futbolístiques d'un equip simplista. Aleshores, va arribar el moment de tancar la tele.