Ara que TVE exhibeix cada dia pràctiques de manipulació informativa més pròpies del No-Do que del segle XXI, és vital que la resta no caiguem en les seves praxis. I no parlo únicament dels mitjans de comunicació, sinó també de la majoria d'actors públics que busquen tota la connivència mediàtica per generar corrents d'opinió favorables. No sóc ingenu, i sé que d'exemples n'hi ha a cabassos, però n'hi ha un que m'ha cridat especialment l'atenció. És la carronya que s'està llençant sobre Javi Martínez –i, per extensió, Fernando Llorente– pel sol fet de voler deixar l'Athletic i buscar nous horitzons professionals. Especialment surrealista és el que viu Martínez des que va dipositar a la LFP els 40 milions d'euros de la seva clàusula de rescissió per fitxar pel Bayern. Se l'ha titllat de “no tenir sentiment”, s'han incentivat els insults i el descrèdit de l'afició i, fins i tot, es va filtrar que havia anat a buidar la seva taquilla a Lezama en plena matinada, fet que el mateix futbolista va negar. Desconec qui és el propietari de la veritat –ni m'importa–, però el que no entenc és com pot ser que una institució centenària, amb una filosofia única, caigui en aquesta baixesa moral per tal de justificar davant la seva massa social la marxa d'un dels seus pals de paller.

No hi ha dubte que la pèrdua de Javi Martínez i la de Llorente –en breu, també marxarà i, de fet, no ha entrat fins ara en cap convocatòria– són revessos durs, especialment des del punt de vista esportiu. Ara bé, algú s'ha arribat a preguntar en els últims dies com va arribar Javi Martínez a l'Athletic? Doncs de la mateixa forma que n'ha marxat. El club bilbaí va pagar l'estiu del 2006 la clàusula de rescissió de sis milions d'euros a l'Osasuna, quan el migcampista ni tan sols havia debutat a primera divisió. En aquell cas, quan ell era el peix gros, ni es va plantejar com es podia sentir el club afectat. Va actuar, i punt. I és aquest un modus operandi que ha fet servir molts més cops per atraure joves valors bascos, o formats futbolísticament al País Basc o a Navarra, fent-los entendre que allà tindran més via per créixer i jugar que als seus llocs d'origen. En poden donar fe els planters de l'Osasuna, Alavés, Real Sociedad o tants altres clubs que, quan els ha aparegut una perla, han notat aviat les urpes de l'Athletic. O no recorden el cas de Joseba Etxeberria, a qui no va fer cap recança trair amb 17 anys la Real Sociedad i per qui el club biscaí va arribar a pagar quasi 3,5 milions d'euros (550 milions de les antigues pessetes)? O un cas encara més recent, l'anomenat cas Zubiaurre, que va haver de resoldre el Tribunal Superior de Justícia del País Basc i va dictaminar que l'Athletic havia de pagar cinc milions d'euros a la Real Sociedad, que n'exigia 30, els de la seva clàusula de rescissió. Van ser passatges d'alta tensió entre clubs –i n'hi ha més, a escala petita– que Josu Urrutia, el president, coneix en primera persona, sobretot de la seva etapa de jugador.

Que la mística d'anys enrere no existeixi i els jugadors d'ara no vulguin emular la trajectòria d'històrics com Julen Guerrero no és culpa de ningú. Els temps canvien i els objectius individuals, també. El que no és just és fer el màrtir, quan un mateix ha actuat reiteradament com ho ha fet ara el Bayern. Veurem cap on van a parar els 40 milions ingressats. Potser alguns a Donostia, a les arques de la Real Sociedad. Estarem atents.