Dimarts a Barcelona hi va haver una marea. I contra les marees no s'hi pot fer res perquè generen uns corrents que són irrefrenables, imparables. Una marea originalment ciutadana amb efecte de taca d'oli que va impregnant tots els sectors de la vida catalana. Des del món empresarial als col·lectius professionals a la classe política. El relat i els arguments del president Mas ahir a Madrid són tan reveladors com les corredisses d'algunes formacions per no quedar descol·locades o com a mínim no quedar-hi tant com a Madrid. La pitjor manera d'afrontar la realitat és negant-la o ignorant-la, i la realitat, des de dimarts, es defineix amb una paraula. Independència.

Sempre havia defensat que si els pròcers del país –i aquí hi incloc els esportistes d'alt nivell i impacte mediàtic– feien el pas de pronunciar-se sobre els drets nacionals, s'hauria fet un gran salt endavant. En el cas de l'esport, pel reconeixement i l'oficialitat de les seleccions catalanes. Doncs li hem donat tant la volta, n'estem tan segurs del que volem i que serem millors veïns que súbdits, que els esportistes també superen l'estadi de la defensa de Catalunya com a subjecte esportiu i es comencen a posicionar a favor de la independència. Ho va fer Pep Guardiola –sí, ara no té activitat en l'esport professional, però no deixa de ser qui és ni de representar el que representa– i ahir s'hi va afegir Jordi Trias, jugador del Joventut, en actiu i que haurà de visitar 12 pistes de l'ACB fora de Catalunya i el País Basc: “Crec en la independència”, va dir ahir. No serà l'últim. Després d'anys i panys queixant-nos de la tebior, la indefinició, el doble llenguatge i els eufemismes dels màxims representants de Catalunya, el president de la Generalitat va parlar clar, sense complexos, per explicar a Madrid el que la majoria dels mitjans de comunicació espanyols van mirar de desacreditar o –pitjor– d'amagar fa tres dies.

Dimarts, tornant de Barcelona, tenia aquella sensació d'estómac ingràvid que se t'apodera quan estàs a davant d'un moment transcendental. Com quan estàs al túnel dels vestidors abans d'una final. Com en el compte enrere de la sortida de l'últim tram cronometrat quan ets líder del ral·li. Amb els pulmons plens d'optimisme, el crit (in-inde-independència) gravat en el cervell i la sensació que aquella actitud compartida per una ingent massa de ciutadans és el punt i final d'una història i el punt de partida d'una altra. Res no serà igual en aquest país. I en aquest espai, on habitualment s'analitza l'esport, avui parlar d'esport seria fins i tot ridícul. Res no serà igual a Catalunya i aquesta afirmació inclou òbviament l'esport. Però el moment és tan transcendent i el suport a la independència tan transversal que, sincerament, si avui us parlés del Barça, de les retallades del CSD, de la Copa Davis o de Lewis Hamilton em semblaria un alienígena a mi mateix.