Un dels efectes esportius immediats de la independència de Catalunya seran els títols en hoquei sobre patins. Si els espanyols no canvien amb intel·ligència la seva estratègia –ho dubto– oferint-nos molt més del que fins ara ens han negat i l'efervescència actual es transforma en conformisme diríem que convergent, els catalans amb estic i sobre patins dominaran el món. De fet, amb la samarreta d'Espanya ja han guanyat cinc dels sis últims mundials i set europeus consecutius. El darrer va ser diumenge a la matinada i gràcies a un gol de Jordi Bargalló quan només faltaven sis segons per al final. El de Sant Sadurní d'Anoia és el millor jugador del món. Amb el Liceo va derrotar el Barça en la final de la lliga europea. Una acció seva en el darrer minut va servir el gol del triomf dels gallecs. A Paredes (Portugal), la victòria del conjunt de Carles Feriche ha estat sonada. Malgrat que els lusitans han abaixat pistonada en els últims temps, cal remarcar que és molt complicat guanyar un trofeu a casa seva. Un exemple il·lustratiu: el darrer mundial que Espanya no va guanyar va ser el del 2003 a Portugal, amb títol lusità. La gran actuació dels jugadors catalans i de l'asturià Toni Pérez no amaga que el campionat ha estat trist perquè només hi havia set seleccions inscrites; fins i tot sembla que algunes persuadides en l'últim moment perquè hi participessin. Amb només set conjunts s'han hagut de tornar a veure espectacles poc constructius com ara les golejades d'Espanya i Portugal contra Anglaterra, pobrets. El motiu és que si els dos favorits haguessin empatat en el darrer partit, el títol se l'hauria endut el que havia aconseguit la major diferència de gols global.

La solució per evitar humiliacions la tenia Catalunya. Amb els catalans, el nivell del campionat haurà pujat de seguida. Primer, perquè s'hauria afegit una altra favorita a la terna que formen Portugal, Espanya i diguem que també Itàlia, malgrat que viu un procés de regeneració. I, sobretot, perquè amb Catalunya haurien pogut fer dos grups de quatre equips, una semifinal i una final com Déu mana i no hauria calgut anar esbandint rivals per més de 20 gols de diferència. Als anglesos se'ls deuen haver passat les ganes de tornar. Catalunya ja va lluitar quan va ser el moment pel reconeixement. Primer, va ser admesa i va guanyar el mundial B am b un gran respecte pels rivals. Després, li van revocar l'admissió arran de les pressions espanyoles.

Un escenari factible d'ara endavant serà veure el grau d'involucrament que assumiran els esportistes quan el procés de secessió avanci però encara no estigui segellat. En aquesta fase, hauran d'assumir responsabilitats públiques com, per exemple, va fer al seu dia Masoliver quan va renunciar a la selecció espanyola d'hoquei sobre patins. Quan el divorci entre Espanya i Catalunya estigui en el capítol de la negociació, una vegada esmicolada tota la vaixella, s'hauran de mullar el cul i, si cal, renunciar a algun campionat. Els jugadors –i és normal– sempre havien dit fins ara que el pas l'havien de fer els polítics. Doncs, bé, si no ens la fan grossa, ja haurà estat així. Perquè després, quan siguem estat d'Europa, ja no caldrà. Llavors, sempre que segueixin sent ciutadans catalans, només podran lluir les quatre barres. Res paranormal. Com els alemanys, que juguen amb Alemanya. M'agradaria, però, que als que el cos els ho demani, els permetéssim renunciar a la nostra selecció sense sancionar-los i que no els xiuléssim a tots els camps.