Els poders fàctics espanyols i els seus disciplinats mitjans afins no tenen gaire estima a Pep Guardiola. No els entra ni amb calçador. Això que creés un equip llegendari i, a més, deixés la banqueta del Barça amb l'aurèola de guanyador, immune a atacs i campanyes reiterades de desprestigi, no s'ha paït bé a Madrid. Ho demostra el sidral muntat arran del posicionament del tècnic, via missatge enregistrat des de Nova York, en favor de la independència de Catalunya el dia de la Diada. Un posicionament lògic i gens sorprenent –almenys des del meu punt de vista–, tenint en compte la vehemència amb què sempre va parlar de Catalunya com a “país” en les rodes de premsa els últims quatre anys. És clar que a molts, avesats a fer informació a partir de l'anècdota o la gracieta, a sentir i no escoltar, tot plegat els ha superat. Des de la irreflexió i la falta de respecte, han tret tota la bilis acumulada i han disparat contra Guardiola, retraient-li que defensés la roja si se sentia català. Alfonso Pérez, excompany al Barça i a la selecció espanyola, va ser la punta de llança de la marea de crítiques i del remake de la vella –o ja prehistòrica– cançó del compromís i del sentiment nacionalista espanyol. Àlex Fàbregas, des dels Jocs de Londres, també la coneix bé.

Escoltant tertúlies de ràdios espanyoles, una de les paraules que més es va associar a Guardiola era interès. Interès per endur-se primes, per tenir prestigi internacional a costa de la selecció espanyola. I atiaven el debat que qui no sentís orgull vestint la roja no jugués a la selecció. Unes reaccions i explicacions tan simples com absurdes, tenint en compte la realitat de l'esport espanyol el 2012. Amb independència del fet que, quan Guardiola va defensar la selecció espanyola absoluta, l'equip no era ningú en futbol –mai va passar de quarts de final en res; per tant, de primes i prestigi, ben poc–, podria enumerar un grapat d'esportistes que han competit o competeixen per Espanya –alguns d'ells, nacionalitzats per decret– i estic segur que els rellisca el país, la seva història i realitat. O, almenys al gros d'ells. Simplement es dediquen a competir aquí, com ho podrien fer a França o a Itàlia. Aquí, l'interès personal és escandalosament evident i, en canvi, en els seus casos ningú qüestiona res ni es posa el protagonista entre l'espasa i la paret.

Tots aquests opinadors que esmolen les urpes cada cop que un català expressa els seus sentiments sense por fan els ulls grossos amb exemples més flagrants, com el de l'etíop Alemayehu Bezabeh, que, com tants altres atletes africans, competeixen pel país que més paga per nacionalitzar-se. En el seu, Espanya va pugnar fort i li va donar el primer títol europeu en cros de la història. Tampoc es pot oblidar l'exemple de Niurka Montalvo, fugida del règim castrista i adoptada per Espanya en veure-li un potencial altíssim en salt de llargada. Seu va ser l'or en el mundial del 1999 a Sevilla. N'hi ha més. Són els casos de Talant Duixebàev, Andrei Txepkin i Arpad Sterbik en handbol; d'altres com Jackson Quiñónez en 110 metres tanques i Ayad Lamdassen en els 10.000 metres i, fins i tot, He Zi Wen, conegut popularment com a Juanito, en tennis de taula. Tots esportistes que o bé han trobat l'accés a les grans cites –la competència els ho impediria al lloc d'origen– o millors condicions per obtenir el màxim rendiment. O realment encara hi ha qui creu que Serge Ibaka jugaria amb Espanya si fos una selecció sense possibilitats de medalla? O Nikola Mirotic, nacionalitzat espanyol per Sáez per cobrir el salt generacional post-Gasol, ara es plantejaria tornar amb Montenegro si no hi visualitzés un potencial important a mitjà termini? Si es vol emetre un barem d'espanyolitat com pretenen a Madrid, que no sigui esbiaixat; el problema és que llavors s'adonaran que l'esport espanyol està molt pitjor del que sembla ara.