Durant els últims anys, els responsables polítics de l'esport espanyol, sota govern socialista, van promocionar, impulsar o afavorir, que cadascú li digui com vulgui, que les federacions esportives espanyoles, els ajuntaments o les comunitats autònomes, demanessin com més grans competicions millor. La “edad de oro del deporte español” provocada pels resultats dels esportistes espanyols, havia d'anar acompanyada d'una altra “edad de oro”, la de la marca España com a garantia de d'èxit en l'organització de campionats del món, d'Europa o grans competicions diverses. Sempre pensant, això que no falti, en el gran objectiu final: uns Jocs Olímpics a Madrid. No va poder ser el 2012, ni el 2016 i encara somien en el 2020.

Ara els responsables polítics de l'esport espanyol, sota govern del Partit Popular, han hagut d'aplicar una aturada d'ase a aquella arrencada de cavall. No hi ha diners per a res, i ja veurem si les aportacions que el govern espanyol havia compromès per a l'organització de les grans competicions que s'havien de fer dintre de l'Estat espanyol en els propers anys arriben i com arriben. L'“edad de oro” de la marca España com a organitzadora és a l'UVI.

Diuen que totes les coses dolentes acaben tenint una part positiva. A veure si aquesta maleïda crisi, de la qual l'esport no està al marge –només faltaria–, serveix per racionalitzar els calendaris de l'esport. Hi ha massa competicions. I costen massa diners perquè també hi ha hagut una bombolla d'organitzacions esportives. Mentre hi havia diners, tothom volia ser seu d'un campionat. I les federacions no van tenir cap problema a crear més campionats o reduir la periodicitat dels que ja existien –que a la pràctica era com fer competicions noves–. Les ciutats pagaven el que fes falta per sortir al mapa, els patrocinadors també, les cadenes esportives necessitaven omplir les seves graelles i les federacions s'omplien les butxaques.

L'atletisme i la natació, els dos grans esports olímpics, serveixen d'exemple en tota aquesta disbauxa. El primer mundial d'atletisme es va disputar el 1983 i fins al 1991 es van fer cada quatre anys. El 1993 es van passar a fer cada dos anys. El 1985 es va crear el mundial de pista coberta, que també es disputa cada dos anys. El mundial de cros, hereu des del 1973 del Cros de les Nacions, es disputava cada any fins al 2011; des de llavors ha passat a fer-se cada dos anys. La primera marxa enrere. En natació, el mundial es va començar fent cada dos anys, després va passar a cada quatre anys, i des del 2001 es torna a fer cada dos anys. I el 1993 van crear el mundial en piscina curta, que també es fa cada dos anys. És clar que encara podia ser pitjor, que en ciclisme hi ha mundial en carretera (des del 1927), de pista (1893), de ciclocròs (1950), de BTT (1990) cada any i en gimnàstica artística hi ha mundial cada any excepte l'any olímpic.