Que guanyi el Madrid també és normalitat
La supercopa de bàsquet, com la lliga catalana, formen part de la pretemporada dels clubs de l'ACB. Com més ambicions té un equip, més pretemporada són aquests compromisos que, paradoxalment, posen en joc títols. Uns títols menors, que fan gruix si vénen acompanyats dels guardons més preuats però que no salven els mobles si es queden sols a la vitrina. La bipolarització creixent de totes les competicions que organitza l'ACB deu ser molt bona per les audiències televisives –l'11 per cent de quota de pantalla de la final de diumenge no és per menystenir-lo, però tampoc per tirar coets– però acabarà matant la competició perquè cada any és més clar que la diferència entre els dos grans i la resta s'eixampla. I en conseqüència, l'escletxa perquè es colin en les finals els equips de segon nivell (Caja Laboral, Unicaja, València...) s'estreny tant que no hi passa ningú. El Barça i el Madrid han disputat les tres últimes finals de competicions ACB, la copa, la lliga i la supercopa, i això no és casual. Tampoc ho és que el Madrid n'hagi guanyat dues, les menys importants. Té pressupost, una plantilla espectacular, uns tiradors demolidors, un joc interior més que decent, un jugador sense rival a Europa (Mirotic), un entrenador que de bàsquet hi entén i una idea de joc cada cop més interioritzada per tots. En aquestes circumstàncies, no podem esperar cinc anys més de sequera blanca com la que va viure des del 2007. Ens va complaure molt, però va ser més fruit dels seus errors de plantejament i de la falta d'estructura professional en el club. El Barça ha perdut la supercopa perquè encara és més plantilla que equip i perquè li falta una peça tan important com Navarro, però si al febrer torna a trobar-se amb el Madrid en la final de copa i tampoc el pot vèncer no tindrem cap motiu de preocupació afegit als que ja podem tenir avui. Perquè si tenim la temptació de caure en el catastrofisme, també valdrà la pena recordar com es va aixecar l'equip de Xavi Pascual en la final de l'ACB. Això és esport. Si de cas, el risc és avorrir-se de jugar sempre contra el mateix.