Sospites que fan pudor de resclosit
La natació sincronitzada és un esport amb un entorn tan reduït que és impossible que els seus membres restin indiferents a les polèmiques. Per tant, les ferides que deixarà la substitució d'Anna Tarrés al capdavant de l'equip espanyol no es curaran aviat. Dit això, no es pot passar per alt que si la manera com es va saber que no li renovarien el contracte va aixecar sospites, aquestes s'incrementen en conèixer els noms que integraran el nou equip tècnic, casualment al mateix temps que apareix una carta de quinze exnedadores –d'una no en sabem el cognom i de dues més no en tenim ni un pseudònim– posant a parir l'entrenadora catalana.
A Anna Tarrés no li cal cap advocat defensor, però sí que necessita explicar-se, replicar, contextualitzar i desmentir tota la porqueria, la que pugui o la que cregui convenient. Si no ho fa, tots tindrem dret a pensar que alguna part de les greus acusacions que li han fet té fonament. I si fos així, hem de dir que actituds com les que se li atribueixen no són admissibles a cap nivell professional en el segle XXI. Parlem de Catalunya, no de la Xina o Corea del Nord.
En mans de Tarrés està esvair ombres. Però les que no es poden dissipar són les que afecten els altres actors d'aquest procés. Començant per la famosa carta. No pot ser casualitat que aparegui el mateix dia que s'anuncia el nou equip tècnic. Que sigui un text espontani no s'ho empassava ningú. Però quan Andrea Fuentes va revelar que la meitat de les acusadores no s'havien entrenat mai amb Tarrés, la carta va adquirir un tuf de manipulació, d'escrit induït per la mateixa federació espanyola, que m'espanta.
Al llarg de la seva trajectòria esportiva, tot entrenador d'alt nivell deixa rere seu un reguitzell de greuges, decepcions i depressions d'esportistes que pensaven haver fet mèrits per ocupar un lloc en l'elit i per cent raons, objectivables o no, no hi han arribat. Però la pregunta és: per què no es va fer pública abans tanta suposada crueltat? Perquè, si resultés que les denúncies eren des de fa temps al calaix del president de federació, que Fernando Carpena –en el càrrec des del 2008– no actués el fa coresponsable dels abusos. I de fet, se'n va fer dimarts: “Per aconseguir una medalla d'or no s'hi val tot, s'ha de poder dormir amb la consciència tranquil·la”, va afirmar. La teoria que els èxits ho tapaven tot no és vàlida perquè, de medalles, n'han continuat arribant les mateixes. Amb Gemma Mengual i sense. Ben mirat, la sortida, retorn temporal i retirada definitiva de l'antiga líder ha estat el canvi més important que ha viscut l'equip de sincronitzada en els últims anys. El seu silenci des que es va saber que Tarrés no continuaria, el fet que formi part del nou equip tècnic i una presa de posició molt tèbia en la roda de premsa de dimarts també demanen explicacions més convincents per deixar de pensar que l'exlíder de l'equip també és al darrere de l'enrenou.