L'atzucac de Bojan
Escric aquestes línies encara captivat i embadalit per l'experiència vital mostrada dilluns en el programa El convidat. Veure Kilian Jornet en el seu hàbitat natural, fruint i assimilant amb humilitat gestes que per a la majoria són utòpiques, és una alenada d'aire fresc enmig d'un món farcit d'esportistes egòlatres que massa cops viuen ofegats en la buidor. La buidor que suposa no tenir cap il·lusió de felicitat, més enllà d'omplir la cartera. I, en especial en el futbol, n'hi ha cabassos d'exemples, de naufragis personals, fruit de la falta de full de ruta, de no saber cap allà on es vol traçar la carrera. Em ve al cap des de la incontinència noctàmbula i rebel d'Adriano –fa anys que pul·lula en l'anonimat en la lliga brasilera–, passant per altres casos perduts com el de Guti, Ronaldinho i Ronaldo. Aquest últim, Il Fenomeno, intentarà aprimar-se en un reality a la televisió del seu país. Ara pesa 118 quilos. Qui l'ha vist i qui el veu.
Evidentment, són casos extrems, però reflecteixen fins a quin punt pot dilapidar-se un talent descomunal. I, seguint el fil del principi, dilluns mentre mirava El convidat, vaig recordar-me de Bojan Krkic. Té gairebé tres anys menys que Kilian Jornet –n'ha fet 22, mentre que l'skyrunner en farà 25 el mes que ve–, però em va cridar molt l'atenció la diferència bestial de maduresa i sentit de la realitat de tots dos. Un sap què vol fer i per què ho vol fer; l'altre, encara no. Fa tota la sensació –i no tot és culpa seva– que el futbolista de Linyola pot perdre dos anys en el calcio. No hi haurà ajudat que, sempre de reüll, hagi tingut la mirada posada en el Barça. El seu Barça. Però tampoc li està fent cap favor qui l'està assessorant a prendre decisions, a guiar el seu destí. El salt al Roma, amb Luis Enrique de tècnic, tenia la seva intencionalitat, però des que l'asturià va marxar el juny de la capital italiana, el caos s'ha apoderat de la trajectòria del davanter, que té un talent innat espectacular. No és casual que sigui el màxim golejador històric del planter blaugrana –va marcar més de 800 gols– o el més jove en veure porteria amb el primer equip en la lliga. Deien els experts que les seves condicions no encaixaven en el 4-3-3 de Zeman a Roma i, per això se'l va treure d'allà. Però, qui el va enganyar –tant a ell com al seu entorn– per anar al Milan? Va parlar amb Allegri, el tècnic, algun cop? Era realment conscient del rol que tindria? Vist el primer mes en l'equip rossonero, si les respostes són afirmatives, no entenc absolutament res. Pato està lesionat, Robinho tot just va reaparèixer el dimecres i tant sols ha disposat de 53 minuts –tres estonetes i sortint de suplent– en el calcio i, en la Champions, contra l'Anderlecht, no va jugar. Escàs temps per poder demostrar alguna cosa i les perspectives a curt termini no són esperançadores. El Milan ha arrencat pèssimament i, amb el tècnic a la corda fluixa, difícilment li donarà l'alternativa, i menys si Pazzini i El Shaarawy continuen veient porteria com han fet fins ara.
Ja ressonen veus des de la Llombardia que qüestionen la idoneïtat del fitxatge de Bojan i li auguren un futur negre a l'equip. Mala peça al teler quan el curs acaba de començar i a l'horitzó, al juny, el Barça ha de prendre la decisió de recuperar-lo pagant 13 milions d'euros. I, fins ara, té arguments de sobres per desestimar el retorn. Arguments objectius –únicament 7 gols oficials en l'any i escaig que fa que és fora, tots amb el Roma– i de falta d'evolució futbolística. L'absència en els Jocs de Londres, quan Bojan va ser peça clau en la selecció espanyola per classificar-la, ho evidencia. Encara no té res perdut, però s'ha d'espavilar i prendre decisions fermes a partir d'ara. Si el Milan no hi compta, per què no busca un altre equip en el mercat d'hivern? Un conjunt potser més modest i amb fites més austeres, però que li doni la continuïtat i la confiança que necessita per trobar la felicitat. Si no, col·leccionarà frustracions i, no només perdrà el tren del Barça, sinó també el de la seva carrera.