Des del punt de vista de l'esport, el millor de tot el procés que es va iniciar amb la manifestació independentista de la Diada i que, per ara, ens portarà a unes noves eleccions, és que als esportistes se'ls ha acabat la seva gran coartada. Durant anys, els esportistes d'aquest país, quan eren preguntats sobre l'oficialitat de les seleccions catalanes, la resposta acostumava a ser la mateixa: això és cosa dels polítics. I tenien bona part de raó. L'única via per al reconeixement de les federacions catalanes dels grans esports era la independència. I ho continua sent. I continua sent cosa dels polítics.

Però des de l'11 de setembre, a més dels moviments que han fet els partits polítics, la gran protagonista ha estat la societat civil. No van ser els partits els que van mobilitzar els catalans, va ser la societat civil. Van ser milers de persones anònimes les que van dir prou l'11 de setembre i continuen dient prou cada dia que passa. Persones que no tenen cap responsabilitat política, que viuen o malviuen com poden dins d'aquesta maleïda crisi política, econòmica i social i que es manifesten. I ho fan sortint al carrer o deixant penjades les senyeres o les estelades als seus balcons. I alguns les van penjar i les van deixar penjades en els seus negocis, amb el que això pot significar de deixar-los marcats, per a tots els seus veïns i conciutadans.

I els esportistes? Si el flequer, la perruquera o el llibreter mantenen l'estelada als seus negocis, mullant-se pel futur del país, què fan els esportistes? Res de res. Algú ha notat alguna diferència en el que fan i diuen els esportistes del país? Deuen continuar pensant que tot és cosa dels polítics, que ells no són societat civil i que la perruquera es pot jugar el seu petit negoci, però que ells no poden posar en joc el contracte, la beca o les possibilitats de competir internacionalment –amb Espanya, és clar– I tenen tot el dret de fer-ho, només faltaria, però és una actitud vergonyosa i de falta de compromís –a favor del dret a decidir o que tot segueixi com està, tant se val, però que diguin alguna cosa– amb la societat en què viuen. Tan poc els importen als esportistes les inquietuds de les persones que, en molts casos, els adoren com a herois i vibren, riuen i ploren, no mengen o no dormen amb les seves victòries i derrotes? On pensen viure quan deixin de ser esportistes d'elit? De veritat no els importa gens ni mica cap a on va el país?

La vida de l'esportista és curta i segurament la majoria deuen pensar que a veure si tot aquest procés dura encara uns anyets, poden seguir escaquejant-se i el desenllaç els agafa ja retirats i poden completar el cercle sense haver dit ni piu. I ja veurem què passarà en la nova situació. Potser encara tindrem de seleccionador en la Catalunya independent algun dels que ara ni xiulen ni piulen i només deixen que els temps vagi al seu favor.