Des que l'Eurolliga va decidir instaurar les llicències A per garantir-se la presència en la competició dels poderosos –amb independència de resultats esportius de cada temporada–, s'han succeït polèmiques i retrets. En especial dels clubs modestos, que veuen empetitir-se més l'escletxa per entrar en la crème de la crème continental. Accedir a aquest privilegi tenia els seus condicionants, a priori ineludibles, com ara disposar d'un pavelló de 10.000 localitats, un percentatge mínim d'assistència en cada partit i un contracte televisiu. En cas contrari, l'ens es reservava el dret a treure-l'hi i atorgar-la a un altre equip. Ja li va passar aquest estiu al Virtus Roma, que, castigat pels resultats en la Lega dels últims cursos, ha cedit la llicència A al Milà, un projecte emergent i amb possibilitats econòmiques.

A propòsit d'això, la setmana passada va escenificar-se una espècie de sainet a Barcelona. Els protagonistes, el Barça i Jordi Bertomeu, el màxim responsable de l'Eurolliga. I és que, ignorant les alertes i les moratòries concedides, l'entitat blaugrana no compleix –ni té previst fer-ho a mitjà termini– el mínim aforament exigit. Al Palau n'hi caben 7.500. És comprensible que, amb la situació actual de crisi global, no es pugui aixecar un nou pavelló, però tampoc hi està obligat. L'Eurolliga li demana que es traslladi a un escenari més gran –s'entén que seria el Sant Jordi–, com ja han fet aquest curs el CSKA i el Prokom, que jugarà fins i tot a una altra ciutat. El campió polonès té seu a Gdynia, i el magnificent Ergo Arena es troba a un 20 quilòmetres, al costat de Sopot. La setmana que ve arrencarà l'edició 2012/13 i, dels 13 equips amb llicència A, el Barça i el Montepaschi són els únics que no hauran fet aquest pas. El Palasport de Siena té capacitat per a 7.025 espectadors i la construcció d'un nou recinte està ara totalment aparcada, pels canvis polítics a la ciutat i la crisi del patrocinador (Banca Monte dei Paschi di Siena). L'alternativa és anar a jugar a Bolonya, a dues hores en cotxe, però a la Toscana no s'ho plantegen. La postura blaugrana no hi té res a veure, perquè la solució la tenen a la mateixa ciutat, sense mals tràngols per a l'aficionat ni tampoc per a la dinàmica de l'equip. El problema és que l'experiència al Sant Jordi als noranta va ser nefasta i, amb el públic que va regularment al Palau, l'equip se sentiria deixat de la mà de Déu. I, per això, decideix iniciar un duel amb l'Eurolliga per veure fins on és realment capaç d'arribar. Els altres clubs, sobretot els que han fet el canvi o han ampliat l'aforament, poden queixar-se (i amb raó) per un tracte de favor al Barça. I Bertomeu haurà de moure fitxa per demostrar que no li pugen a cavall. Té la normativa com a aval per prendre la decisió més dràstica, i equips amb pavellons i aficionats que els omplirien per cobrir el buit. És el cas del Partizan i de l'Alba, que fa dies que va esgotar les 10.000 entrades per al seu debut en la Bundesliga d'avui contra l'Artland.

Però no tot és tan fàcil per a l'Eurolliga. Una actuació amb mà de ferro se li podria girar després en contra. Al Barça li exigeixen jugar en un pavelló de 10.000 localitats, però en altres casos fan els ulls grossos. Com amb el fet que hi hagi equips amb llicència A que ara no tenen contracte televisiu –per exemple, és el cas de l'Unicaja i el Madrid– o que n'hi hagi que, durant els dos darrers cursos, no arribessin, ni de bon tros, al 80% d'entrades venudes obligades. Com el Fenerbahçe, amb assistències de 3.000 o 4.000 espectadors. I és en situacions com aquesta quan Bertomeu perd força per actuar amb diligència i el Barça se sent capaç de tensar la corda fins al punt d'insinuar, amb certa altivesa, que no li importaria perdre la llicència A. Per mèrits esportius, segurament la guanyaria cada curs. És molt probable que tot el soroll acabi en no res. I és que, sense aplicació rígida, els 500 folis de normativa són paper mullat.