Ni memòria, ni vergonya
Ni futbol, ni bàsquet, ni res. L'esport d'equip en què els espanyols podrien presumir per haver estat més cops campions del món i d'Europa és l'hoquei sobre patins. Des que va guanyar el primer títol, en el campionat del món que es va jugar el 1951 a Barcelona, la selecció espanyola d'hoquei sobre patins ha guanyat quinze títols mundials i setze títols europeus. I cal recordar que en tots aquests títols, la majoria –en molts casos, tots– dels jugadors que han format les seleccions espanyoles han estat catalans. Per això he usat la forma “podrien” i no “poden”, ja que, amb tant de català, no ho acaben de considerar del tot seu.
No entrarem pas ara a valorar quins eren els sentiments nacionals –espanyol o català– dels jugadors catalans que han estat campions del món o d'Europa des del 1951. Si costa saber-ho dels contemporanis, ja que amb comptades excepcions ningú diu res, encara menys podem saber-ho dels campions de temps passats. Hi ha dos jugadors que sí que van manifestar el seu desig de no jugar més amb la selecció d'Espanya i poder fer-ho amb la de Catalunya: Ivan Tibau i Miquel Masoliver. L'actual secretari general de l'Esport ho va explicitar el setembre del 2003 i l'ara jugador del Taradell, el juny del 2006.
La renúncia dels dos jugadors va anar acompanyada d'atacs i amenaces, tot i que la sang no va arribar al riu i no es va acabar concretant cap sanció –cosa que preveu la reglamentació esportiva espanyola–. El que no hi va haver en cap moment va ser cap gest d'agraïment pels serveis que havien fet a la glòria de l'esport espanyol. Perquè tant Tibau com Masoliver van donar glòria a l'esport espanyol. Van ser campions del món i d'Europa amb Espanya. Encara més, van ser els responsables directes que Espanya trenqués una sequera de dotze anys –cinc campionats seguits– sense ser campiona del món.
Tot va passar a San Juan, a l'Argentina, l'octubre del 2001. La selecció espanyola, que no era campiona del món des del 1989, va anar al mundial com a campiona d'Europa. I va arribar a la final, contra l'Argentina dels germans Páez, Gaby Cairo i Panchito Velázquez. I va guanyar. Va trencar la sequera i ho va fer en la tanda de penals, amb un solitari gol d'Ivan Tibau, l'únic que va ser capaç de marcar. La final havia acabat amb empat a dos. I qui havia marcat per Espanya? No cal ser gaire llest per endevinar-ho, vist per on va la història: Masoliver i Tibau. Els dos homes que van trencar dotze anys de sequera de l'hoquei sobre patins espanyol, que van fer la seva feina –amb els seus companys, evidentment– apareixen amb lletres negres en la història espanyola d'aquest esport. Són els traïdors.
Com Catalunya i els catalans. Dècades de treballar, de sobreviure i ajudar Espanya perquè t'ho paguin com t'ho paguen. No tenen memòria. Ni cap mena de vergonya.